EL NADAL, AMB LUPA (Valencià)

Obra del pintor Remigio Soler Tomás (Parroquia del Salvador, Ibi-Alicante- ESPAÑA)

Ve cap a tu, espere que oportuna, la reflexió per a aquesta quinzena, què té ja molt a prop el Nadal, més encara, l’inclou.

Dies de Nadal, tradició entranyable i familiar, no sols a Espanya, sinó a tots els països de solera cristiana, i  a d’altres, en què hi són vives comunitats cristianes.

El Nadal certament és festa de l’anunci de la major alegria què es puga donar a tota persona, i a la humanitat sencera. Ho canta bellament la nadala castellana:

            Nunca suenan las campanas / con tan dulce claridad

            Cantando las glorias / de la eterna Navidad.

            Es porque cantan la noche feliz, / es porque cantan la noche sin par

            En que Dios Niño ha nacido / y en el mundo ha de reinar.

ZAQUEU EL PUBLICÀ (Valencià)

Zaqueu era publicà en Jericó. Més precís encara, cap dels recaptadors de l’impost de l’Imperi romà. Per tant, una persona odiada pels jueus, perquè recaptava impostos per als que  ocupaven injustament la seua nació. I amés, sabien d’ell tots els seus enganys i totes les seues injustes denúncies als pobres què no podien pagar…

Per això ser publicà significava ser rebutjat i considerat pecador. Com escriu un amic, -tampoc hi hem  d’escandalitzar-nos tant, puix que tots som pecadors:                 

                                   Jo sóc com Zaqueu, Senyor,

                                   que si no sóc publicà,

                                   sí que en sóc un pecador.

SEMBRADORS D'ESPERANÇA (Valencià)

No fa ni un mes, la comunitat catòlica celebrava el dia mundial de les missions. Aleshores es va dir que els missioners espanyols eren uns tretze mil. Celebrem el número, en Espanya i el de tot el món, d’aquests treballadors de l’esperança. Però especialment la seua important i excel·lent labor.

 “En el nostre llibre de classe, -diu una xica-, vénen unes missioneres franciscanes franceses, una de les quals és infermera. Fan tot allò que poden per portar ajuda sanitària i alhora visitar els malalts. Aquesta vegada ‘es, un xic què viu lluny. Està molt malalt, perquè a la germana infermera se la veu molt seriosa. Els seus pares resen a Alà en àrab i les germanes, a Déu, en francès”.

ASOMA'T AL TEU POU INTERIOR (Valencià)

Aboca’t al pou del teu interior. De quan en quan convé fer silenci (Consulta la Reflexió, en este mateix blog, “LA FORÇA DEL SILENCI”). Silenci què, en aquest cas, no volem que signifique no parlar ni escoltar. S’ha de parlar i escoltar, però el diàleg ha de ser interior. Com, si estem en silenci, podem dialogar?

Es  una  cosa  què podem  descobrir, d’una  forma bella i  profunda, en  el poema  del salesià Rafael Alfaro Alfaro, què ara pots llegir:

ENSENYAR A QUI NO SAP (Valencià)

Una de les primeres obres de misericòrdia és “ensenyar a qui no sap”.

Quina cosa hem d’ensenyar i com? Qui ensenya ha de conèixer les possibilitats (la mentalitat) d’aquell a qui vol ensenyar, i en conseqüència, ensenyar-li allò que li convé que aprenga i en la manera que en siga necessària.

Però sent tan important, -“no se conquistó Zamora en una hora”-.És una tasca, de vegades lenta, què entranya corregir amb paciència i tornar una i altra vegada sobre l’alumne, el deixeble o l’aprenent. Per aquesta raó n’és una veritable obra de misericòrdia. Amb aquesta tasca es desenvolupa la ment i el cor de la persona, i se’l fa més conscient de la importància de la seua vida.

ARREGLAR EL MÓN (Valencià)

Estimada amiga o amic, estem farts de males notícies sobre com funciona el món; guerres, abusos, mala distribució dels recursos per a totes les persones, destrucció de la natura... 

Però també en sabem de persones que ajuden a arreglar el món: investigadors que fan avançar la medicina, o la tècnica que ens ajudarà a resoldre la nostra vida diària. Amés, tenim persones en tot el planeta que es dediquen a educar i a ensenyar, amb lo qual tracten de posar al cervell i al cor, les conviccions de ser fraterns en les relacions, d’amar la natura, de saber conviure... (1)

CREIXEM JUNTS (Valencià)

Estimada amiga o amic: No en dubte que el món digital n'és una oportunitat per a créixer i per a formar-se la pròpia identitat. Però volguera que, a banda d'ell, i mitjançant ell, poguérem gaudir d'un altre recurs -ja conegut, però sempre nou- per a créixer, per a formar la nostra personalitat i captar els valors de fons al posicionar-nos davant Déu i davant l'home. Aquest recurs n'és aquell de sempre, la senzilla relació humana.

Una realitat què, els qui comencen o continuen la seua amistat, el seu festeig, el seu matrimoni o la seua relació de fills, de pares o mares, d'educadors o educants… fan o poden fer d'aquestes relacions: una escola de vida, de creixement.

Permitiu-me que, com a exemple, vos propose esta senzilla reflexió en forma de poesia en castellà:

LA MISERICÒRDIA ES FA PEDAGOGIA Valencià)

El xaval, nouvingut a aquestes terres, ja coneixia l’escola de Don Bosco en el seu país d’origen. A penes va tindre notícia que a la seua nova població hi havia un Institut salesià, es va aplegar a la recepció del mateix amb la idea d'inscriure-s'hi a l’Escola Professional.

Es trobava indecís. Mirava una i altra vegada el panel del hall on es descrivien les sis especialitats del centre. Quina hauria d’estudiar? Quan... d’improvís, va tindre la gran  sort de trobar-se allí mateix al professor de Mecànica. Després d’un primer diàleg amb el professor, interessant-se pel xaval: -¡Apunta’t a Mecanitzat! –li va suggerir. I així ho feu. Després del Cicle Mitjà (dos anys), es va inscriure al Superior (altres dos anys). I avui en dia està ja a punt de graduar-se (4 anys) en Enginyeria Mecànica.

N’és, si bé ho mirem, una senzilla atenció, però diària, fins i tot, com ara, abans de ser alumne. Però té molta importància per al xic o la xica, diguem-ne que pot ser vital. El professor atén a tots, i fins cala la seua necessitat. La misericòrdia, en aquest cas “es fa pedagogia”.

CONSOLAR AL TRIST (Valencià)

Estem en l'any de la misericòrdia, o si vols, recordem allò que ens està suggerint fer el papa Francesc. Una d'aquestes obres de misericòrdia n'és consolar al trist.

Em va cridar molt l'atenció l'actuació amb què la voluntària d'un campament -dona de mitjana edat, amb fills- exhibia tots els recursos d'imaginació a l'abast, per a traure de la tristesa un xic acampat. Un xic, del qual no se sabia què li feia més plorar, si el no poder anar-se'n al parc aquàtic, on se n'havia anat ja tot el campament, o el dolor que tenia per una afecció corporal.

Em va admirar la paciència, la varietat d'arguments, la constància de raons, els gestos i tons d'afecte, sense afluixar, quasi una hora? Per conseguir consolar-lo. Ho va conseguir? De quina pasta s'ha d'estar fet per a tenir tanta paciència?

CORREGIR A QUI ERRA (Valencià)

DESAVINENCES FAMILIARS

Corregir a qui s'equivoca no és gens fàcil. En aquests casos, normalment, estem amarats de sentiments d'agressió, perquè ens han agredit amb la mala conducta o actitud què ens han oferit de manera gratuïta i no ho podem permetre…

Hem de corregir, sí; però com? No devem oblidar dir-li al que erra que allò que ha fet està malament, i explicar-li perquè ho està. Però dir que ha estat malament no és suficient, hem de fer-ho amb amor.

El fet fou aquest: El xaval no estigué afinat ni en gestos ni en paraules davant de companys i també de xiquets més menuts. Després de parlar amb ell en privat, confessà que allò havia sigut inadequat.

Quin és el punt a resaltar? Bé, es tracta d'eixir del nostre paisatge agressiu, no continuar per aquest camí. Baixem d'ell i naveguem per les ones de l'amor, del carinyo. Baixem, perquè és molt fàcil oblidar que aquells que corregim, no tenim defectes i que som millors que el qui acaba d'equivocar-se. També nosaltres molestem als altres amb els nostres defectes, amb la ignorància i el passar de col·locar-nos en la situació de l'altra persona.

LA VOCACIÓ, UNA CRIDADA (2) (Valencià)

Si fem una mirada al nostre voltant, veurem una rica varietat de persones: unes, més inquietes -encara que no descuren tampoc la família-, cerquen el bé de la humanitat, que millore la vida dels humans. Altres, més tranquiles, però amb un cor d'or, atenen els seus fills i filles, i es dediquen dia i nit a d'ells, -però sense descurar tampoc ajudar els necessitats. Altres... es mouen promocionant diversos valors.

I és que totes les persones tenim una vocació per a desenvolupar-la en la nostra vida. I també el geni, les capacitats per a dur-la a terme.

LA VOCACIÓ, UNA CRIDADA (1) (Valencià)

L'OFICI  DE  PALMERER

“Vocare” significa cridar algú per a dir-li alguna cosa o fer-li alguna encomana.

Qui crida? -El Creador. Ell ens crida a ser. A nàixer, a la vida. A ser, com? –A ser en primer lloc persona. Allò que els pares solen dir als fills: -Que sigues una gran nadadora està molt bé. Ara, l’important és que sigues persona.

Però afinem més encara. I aleshores trobarem que el ser persona implica valorar la grandesa, però alhora el desvaliment del nostre ser i també tenir en compte la grandesa i el desvaliment dels altres i en conseqüència tractar-los com a germans. Ací escau la pregunta de Déu a Caín en referir-se a Abel (que val per tots els éssers humans): - On és el teu germà?

LA FORÇA DE L'AMOR (Valencià)

Apreciats amigues o amics, estareu amb mi, imagine, que l’amor és capaç de transformar el món. En ocasions perdem aquest estil de veure les coses i no ho captem així. Pensem aleshores que l’estratègia per a dominar i endreçar les coses són les armes enèrgiques i violentes. No és així. L’amor és l’únic que venç i convenç el cor, realitzant-ne la major proesa què puga donar-se en les persones.

LA IMPORTÀNCIA DE LES COSES MENUDES (Valencià)

El xiquet no ha començat encara l'Educació Infantil. Amb els seus dos anyets i pico, quan veu el rostre de Crist crucificat, diu molt segur amb la seua llengua de drap, quan li preguntem –Qui és? -Xus! Dir-li-ho amb una tendresa que li aplegue al menut pot ser la clau per una cosa tan important per a ell com ara poder-li transmetre el patrimoni de les nostres creences.

Unes paraules a l’oïda, com solia fer el gran educador Don Bosco per a apropar-se més al cor del xaval, una palmadeta a l’esquena donant-li ànims, pot ser siga d’una importància tal que faça sorgir de dintre d’una persona, més encara si es jove, un optimisme, una confiança en sí mateix que puga salvar la seua vida.

EN QUÈ ENS SEMBLEM A DÉU? (Valencià)

Amb molta freqüència reconeguem el parentesc de les persones. Potser en unes primeres comunions o bé a un restaurant endevinem... vaja!, eixa xica, doncs, no hi ha dubte, és filla d’esta dona, si és que el cabell, les galtes, el somriure, són els mateixos! Fins de vegades un xiquet de dos anys, mira quin posat aquest taperot!, si és clavat al seu avi, en la manera de plantar-se amb els braços creuats a l’esquena!

Però si els cristians asseguren que Déu és el nostre Pare, com ens semblem a d'ell? Pel cabell?, pel somriure?, pel nostre posat? –Clar que no. –Ens semblem a Déu per l’amor; en la nostra capacitat d’amar.

QUÈ ENS FALTA? -L'ESPERIT (Valencià)

De vegades ens assabentem que ‘ens falta quelcom’' per a superar eixa dificultat, eixe inconvenient, eixa temporada en què estem fluixos, destemprats.

¿Què li passa a un xicot de 17 anys què està al portal d’uns domicilis amb cara d’aflicció perquè ha de pujar un tercer pis sense ascensor? És que no pot pujar els graons de l’escala de tres plantes? És que li manquen les forces? De cap forma! A eixa edat, li’n sobren. Què li manca? -Li manca l’ànim, l’alè, l’esperit.

XARXES I PESCA (Valencià)

Després d’una gran alegria ens passa molt sovint que perdem alè. Que en el cas més concret d'haver compartit amb algú/na una felicitat, una sintonia extrema, aquesta vaja difuminant-se i anem restant-li importància a eixa super-bonica relació, i tornem a la rutina pesada i desdibuixada. 

VICTÒRIA (Valencià)

Apreciada amiga o apreciat amic,

Amb allò que hui t’escric, hi han més que suficients motius per a cantar victòria. Per a soltar els sentiments amb el major goig, encara que no els entenga la ment; que això és assolir el gran goig ("jubilare"), fer festa.

Hi ha una persona amiga, que em repeteix amb freqüència: -Morirem d’èxit. I si reflexionem, té molta raó.

ALEGRIA ENMIG DE LA PENÚRIA (Valencià)

Estimada amiga o amic, quan es fa un camí (“...nuestras vidas son los ríos, que van a dar a la mar...” ens diu Jorge Manrique), sempre és convenient fer una parada. Un descans, una petita tertúlia, un festeig d’allò alegre que hem sentit. És a dir, expressar personal i col·lectivament les coses boniques que ens van succeint. Potser siga amb un acudit, amb una cançó, amb un bes, un abraçada o amb un ball... I si et gites d’esquena damunt la gespa i mires cap al cel? Quina joia! 

MAMÀ MARGARIDA, LA MARE DE DON BOSCO (Valencià)

Mamà Margarida, mare de Don Bosco, es va abocar al seu espòs Francesc i als seus fills, Joanet i Josep; i va cuidar com a fill a Antoni, fill de l’anterior matrimoni de Francesc, la dona del qual havia faltat. Francesc morí molt jove, deixant-li els tres xics, Joanet de dos anys, Josep i Antoni. Margarida s’arromangà i va cuidar d’ells i també de la seua sogra, invàlida.

MARGARIDA OCCHIENA - MARE DE JOAN BOSCO

"CARROS DE FOC" (Valencià)

Aquest any la primavera sembla avançar-se en l’hemisferi del Nord, d’on t’escric. També, per cert, la primera lluna plena de primavera està al caure, el 23 de març. De seguida tenim la Pasqua. Primavera espiritual què ens anima a la renovació amb la meditació, el silenci i fent oració.

Mireu quin testimoni més penetrant, el curt de la pel·lícula “Carros de fuego”! Vos invite a veure’l. Al corredor olímpic Eric Liddell se li acosta un amic de l’ànima el qual, a punt de començar la prova, li fa, lliurant-li un paperet: -“Sort! Açò és personal, no ho pot entendre qualsevol entrenador”. En el paperet es llig: L’Escriptura diu “A qui m’honra jo l’honraré”.

TODAY IS MY FAVORITE DAY (Valencià)

HUI ÉS EL MEU DIA FAVORIT

Estàs d’acord amb el títol d’aquesta reflexió? Vol dir, no pense en les preocupacions que puc tindre demà. Ni em pesen massa els fracassos –inherents a tot ser humà- què puga haver tingut ahir. N’és un sà exercici per a viure més seré i confiat.

LA VOCACIÓ DE DON BOSCO (Valencià)

A Don Bosco el presentem de vegades com un “rectoret” què s’encaminava ja de menut a aquesta vocació. No és el cas. Clar que anava educant-se al costat de la seua admirable mare Mamà Margarida; que ella li anava fent observar les coses que eren convenients i aquelles no ho eren en la seua vida. Clar que vetlava els somnis de Joanet Bosco...

Foto de la película "Don Bosco", de Lodovico Gasparini

COM AMAVA DON BOSCO (Valencià)

Estimada amiga, amic, què  tal? Espere que feliç. Amb la intenció que ho estigues, t’escric la present reflexió quinzenal. En ella tractarem de comprendre l’art de Don Bosco en acostar-se  amb  tant de carinyo y alhora intel·ligència als joves.