SEMBRADORS D'ESPERANÇA (Valencià)

No fa ni un mes, la comunitat catòlica celebrava el dia mundial de les missions. Aleshores es va dir que els missioners espanyols eren uns tretze mil. Celebrem el número, en Espanya i el de tot el món, d’aquests treballadors de l’esperança. Però especialment la seua important i excel·lent labor.

 “En el nostre llibre de classe, -diu una xica-, vénen unes missioneres franciscanes franceses, una de les quals és infermera. Fan tot allò que poden per portar ajuda sanitària i alhora visitar els malalts. Aquesta vegada ‘es, un xic què viu lluny. Està molt malalt, perquè a la germana infermera se la veu molt seriosa. Els seus pares resen a Alà en àrab i les germanes, a Déu, en francès”.

Quines en són les armes d’aquests lluitadors, en mig de les dificultats de tot tipus? –La tendresa i la paciència són les seues úniques armes. Prediquen sense paraules, perquè ells, la seua vida, ja n’és una paraula: l’esperança. Esperen guanyar la pau, no la guerra.

“Cada criatura, al nàixer, ens porta el missatge que Déu encara no perd l’esperança en els homes”. Esta cita de Rabindranath Tagore ens il·lumina la visió, l’espenta d’ànima del missioner: Siga qualsevol la situació social, política, econòmica, de pobresa, d’ambició, d’ignorància, de salut, de la població on li toca estar, sempre hi ha una esperança, una tasca per a restablir-hi la dignitat i els drets de totes les dones i de tots els homes.

Una visió aquesta, sense dubte, realista. Però que no s'aparta d'obrir portes a l'esperança. Aquesta és la vocació global, la ciutadania “global” d’aquestes i aquests treballadors de l’esperança.

El teu amic,

Francesc