Aboca’t al pou del teu interior. De quan en quan convé
fer silenci (Consulta la Reflexió, en este mateix blog, “LA FORÇA DEL SILENCI”).
Silenci què, en aquest cas, no volem que signifique no parlar ni escoltar. S’ha
de parlar i escoltar, però el diàleg ha de ser interior. Com, si estem en
silenci, podem dialogar?
Es
una cosa què podem descobrir, d’una forma bella i profunda, en el poema del salesià Rafael
Alfaro Alfaro, què ara pots llegir:
Fer silenci, -com "absorbim” en els versos de
Rafael Alfaro-, no és 'no dir res', sinó abocar-nos al nostre interior, i sense parlar,
sense idioma dir les nostres més fondes preguntes, dir-nos a nosaltres mateixos
i escoltar, sense que resonen veus de síl·labes, les respostes d’algú què és
més íntim a nosaltres que nosaltres mateixos.
Algú què ens coneix millor que ens podem conèixer nosaltres,
i no deixa que el nostre silenci es convertisca en soledat.
Siga per les raons que siguen, esta dona romangué fadrina.
Ja major, un dia, un cosí seu s’adonà, ja tard, de la seua situació real. Amb certa tristor
i curiositat li preguntà: -Cosina, no sents la soledat? A lo qual ella respongué:
-Mai he estat sola; sempre estem Déu i jo.
Te convide a abocar-te al teu pou, i per suposat, em convide
a mi mateix (perquè açò, de veritat, és un convit, una festa), sense por a que guanye la soledat. Perquè algú ens respon, ens sosté i no ens deixa que
estem sols.
El teu amic,
Francesc
No hay comentarios:
Publicar un comentario