BENAURADES FERIDES (Valencià)

Llegia fa no-res que les arrugues de les persones majors tenen un valor i un encant especial. Perquè són signe de la seua edat, de que han passat per experiències de tot tipus. I mentre anaven complint anys, el pas del temps anava deixant una petjada en el cos. Una petjada què deuria no avergonyir-nos. Tot el contrari! Ser com els galons, les gales de no haver-se deixat viure, d’haver viscut molt!

LA GRATITUD (Valencià)

Per què un jove, una xica no cau en compte que els seus pares apleguen esgotats del treball? ¿I que, tot i això, encara han de fer-li front a la llavadora, a la cuina, a la neteja, i fins i tot –més important- atendre les necessitats, les relacions amb el seus fills?

En primer lloc, n’hi han alguns que sí. Seria el primer escaló. Però això si n’hi ha vertadera empatia –com es diu ara- i comprensió amb els seus progenitors. I en acabant hauria de seguir una conversió – girar-se cap als pares de ple-  ajudar-los fent els llits, posant en son lloc la roba usada. I especialment, tractant-los amb el delicat amor què es mereixen. Perquè ells han sigut el seus àngels àdhuc abans de nàixer i fins ara. I en són incomptables les seues atencions, treballs, patiments i desviure per ells…