L’EDUCACIÓ QUÈ TRANSFORMA (Valencià)

D’una publicació (1) destaquem alguna de les seues frases què ressalten l’educació. Per exemple, al llegir una d’elles, ens assabentem que Sydney J. Harris ens presenta: “L’objectiu general de l’educació és convertir els espills en finestres”. Efectivament, doncs en l’espill normalment et mires tu. Mentre que si t’ensenyen el món que tens al teu voltant, trenques l’espill, i al través del marc observes objectes i persones, què et fan eixir de tu mateix.

PÉGA-LI LA VOLTA AL NADAL (Valencià)

Anem ja de cara al Nadal. Sobre açò mateix, opinava un cavaller: -No m’agrada el Nadal. Ara bé, no ens explicava a quina classe de Nadal es referia. Perquè hi han dos classes de Nadal: una, en la qual es viu més centrats en el “Compleanyer” (Jesús) i l’altra en la qual es viu més allò material.

PROTEGIR LA VIDA (Valencià)

La vida no consisteix solament a procrear, sinó a cuidar-la, a mantindre-la, a afavorir-la des de la naixença, o potser abans d’ella, per a prevenir danys posteriors. N’és veritat que la procreació és fonamental, ans sense la immediata i posterior atenció, es malbarataria la vida donada a llum. 

PASSÀ FENT EL BÉ (Valencià)

JUNTA DE L'ASSOCIACIÓ DE VEÏNES I VEÍNS DEL BARRI 

Volguda amiga, o amic, sempre trobem, dintre de l’enorme informació dels mitjans de comunicació, farcits de notícies roïnes, una persona –moltes persones, sortosament- que fan el bé i suporten la bondat i la cohesió en la societat.

Hui us presentaré un estimat amic què ha estat 42 anys treballant (lògicament voluntari, a banda del seu treball) en una associació de veïnes i veïns. Des de la Junta de la mateixa no ha parat de fer el bé en favor de les persones de Barri.

CEC ÉS AQUELL QUE NO VEU (Valencià)

Si no mirem els nostres germans com importants, ens cal arreglar la nostra vista interior. Pot ser s'arregle si no ens vegem tant a nosaltres mateix, i mirem més la realitat d’aquells que estan a la vora del camí, i tan prop a nosaltres, els quals tenen l’enorme dignitat i la importància què posseeix tota persona humana.

I EN SERAN ELS DOS UNA SOLA CARN (Valencià)

Amiga, amic, l'allò més essencial que no hauria d’oblidar-se en totes les variants que existeixen hui de matrimoni n’és l’amor, la unió de la parella. Ja que els egoismes, els capritxos porten a la falta de respecte, a la violència, si no se n’aborden amb el diàleg, el perdó i els detalls, amb els quals es fa de nou visible l’amor, i que cal que es mostren a diari. Amb raó un capellà al celebrar una boda, recomanava als nuvis: “Cada dia, al alçar-vos, beseu l’anell de boda i digueu-ne: -Hui comence a amar la meua dona. I el mateix, l’esposa: -Hui comence a cuidar el meu marit”.

EL RESPECTE DE DON BOSCO (Valencià)

Don Bosco, el pare dels joves, va tindre un criteri solidari al tractar amb ells respecte a les seues idees i decisions. Si algú volia deixar-lo, com va succeir amb Josep Buzzetti(1); li deia: -"Josep, jo no vull res de tu, fes allò que desitges; i que sigues feliç". I traent del calaix uns diners se’ls donava, dient-li: -“Ara, els primers dies et faran falta. Jo –com saps – sempre estaré ací per a allò que necessites”. Sabem per la història, que Josep no volia deixar a Don Bosco; va ser una crisi personal… Es va posar a plorar i mai va deixar a Don Bosco.

ESCOLTAR AL / A LA JOVE (Valencià)

JOVES PARTICIPANTS A LA REUNIÓ PRESINODAL

Els joves – encara que amb les característiques de cada temps – sempre han demostrat els mateixos perfils d’entusiasme, de novetat i de valentia. Ara bé, per altra banda, també han assolit els mateixos problemes i dificultats a l'enfrontar la seua visió de la vida amb els adults. Només cal escoltar una mare: -"Quin calvari amb la meua filla, a casa, baralles contínues!" Tot i això, no cal més que preguntar-li a la mare: -I tu, com vas ser als 15, als 23 anys? –"Un autèntic volcà" – ens contesta, fent-nos així vore que comprèn la situació. Una ajuda per a ser positius amb els joves en aquests juvenils anys, n’és SABER ESCOLTAR.   

TRANSMETRE EL NOSTRE PATRIMONI (Valencià)

El cas d'una catequista, mare de dos fills menuts. Quina sort! Estos xiquets tenen l’oportunitat de rebre l’atenció d’una bona mare, què els atenga junt al marit en ensenyar-los en tantes coses que necessiten en la vida: a menjar, a caminar, a parlar... Però en aquest cas, la mare ha sigut catequista, i esperem que els menuts tinguen l’oportunitat d’aprendre la religió dels llavis i de les obres de sa mare.

PA I ESPECTACLES (Valencià)

Pa i espectacles alimenten fins on apleguen; la vida humana aspira a una realitat més definitiva, i esta aspiració no deixa d’exigir en cada ser humà la resposta a ella. Per al cristià, esta resposta es concreta en acceptar les propostes de Jesús de Natzaret contingudes en les Benaurançes: passava fam, i em donares de menjar; estava malalt i em vas visitar; era foraster, i em vas acollir...

Mantindre la vida sobre estes dos columnes -pa i espectacles- era la solució per als gobernants romans. Amb l’objectiu de tindre el poble content. Mentre ells accedien a la glòria imperial: domini cada vegada més ampli de l’imperi, força de les legions romanes, i del Senat, força i reconeguda claritat de les lleis, excel·lent enginyeria per a ponts, aqüeductes, calzades què vertebraren la connexió imperial; monuments, com ara, anfiteatres, palaus, temples, estadis...

Hi ha cert autor què s’atrevix a escriure que esta glòria de Roma fou enderrocada per la presència viva de les comunitats cristianes. 

Però no fou exactament així, perquè és molt fàcil reconèixer allò que ens diu la història i inclosa la nostra experiència; que tot imperi té un final. I precisament, els cristians, ciutadans de Roma, no es conformaven amb pa i espectacles. Aspiraven a una realitat més sòlida què els donara l’esperança d’una vida nova, i ells continuaren en avant. Puix que es fundamentaven en eixa esperança en JESUCRIST, crucificat pels homes, però investit de vida nova per DÉU.

El vostre amic,

Francesc

EL SOMNI DELS JOVES (Valencià)

A quina cosa queda reduït un jove sense somnis? Els somnis en són allò de més bonic d'un jove o d'una jove. El somni l'espenta a desenvolupar els seus dons, les seues qualitats. A ser útil, a projectar la seua vida i a compartir el seu amor. 

ELS JOVES I L'ESGLÉSIA (Valencià)

Ja es va comentar aquí una mica al respecte dels Joves i l'Església (1). Però ara, es presenta algun avanç  del treball que l'Assemblea catòlica (Sínodo) va ja entregant-nos sobre els joves. L'Església vol mostrar el seu rostre de mare - per cert, figura en la família altament valorada pels joves - què vol acollir a tots, a ells i a elles, per igual amb el seu amor.

Un d'aquests aspectes què ha estudiat l'Assemblea Sinodal n'és l'enorme diversitat en els joves. Cada grup juvenil, més encara, cada jove amb la seua identitat pròpia, presenta unes diferències. Aquesta diversitat o diferència, característica dels joves d'avui, és acceptada per la immensa majoria d'ells. I l'Església, també és invitada, a que respete als joves, segons la seua juvenil forma de ser. Més encara, que els escolte a tots com una bona mare; que no acunye en especial cap diversitat.

Eixe paper de mare també vol l'Assemblea catòlica que s'encamine a ressaltar i valorar els dons, les qualitats i les formes noves dels joves. Encara que aquestes formes poden no ser les millors; no obstant, en són les dels joves, ells les entenen i es mouen millor en elles. No pensem que allò que aporten els joves està fora de lloc. Ja Sant Benet ho tenia açò comprovat, puix recomanava en els monestirs, consultar els joves abans de cada decisió important, perquè "moltes vegades el Senyor revela al més jove allò que és millor". El món, l'Església necesseciten d'aquests dons per a canviar la societat. Per eixa força, sinceritat i ganes de novetat juvenils, tant la comunitat cristiana com la mundial cal que donen gràcies a Déu.

Finalment, es veu necessari que l'Església recolze el compromís, eixa cridada, què si encara el jove no l'ha percebut com vinguda de Déu per a la seua felicitat i el bé del món, al menys, reconega la seua responsabilitat de participar en el canvi de la societat: "Dita terra, - ens cita el papa Francesc, recordant-nos "l'eixida" d'Abraham en busca de la terra promesa - ¿no és casualment per a vostés els joves, aquella societat més justa i fraterna què desitgen profunadament i què volen construir fins a les perifèries del món?"

El teu amic,
Francesc

(1) En la nostra reflexió: PRÒXIMS ALS JOVES

DOS GALTADES VIRTUALS (Valencià)

Quina contradicció de realitats colpejà aquell dia al mestre! Com si li hagueren pegat un parell de galtades! Resulta que hi havia lluitat amb el menor, amb el seu deixeble, cursos i cursos. Però la seua tasca no hi havia fet cap de fruit. Ni n’havia suscitat cap d'interès per aprendre, en el seu educand. Ara, en canvi, li notificaven que el dit xaval havia actuat d’allò més bé en una activitat cultural. Activitat què hi requeria molta memòria, treballar molt l’expressió i mantenir bona cosa de constància.  

QUI N'ÉS COMPRENSIU "VEU" ALLÒ INVISIBLE"

Qui hi considera les coses invisibles de l’altra persona, evita conflictes. Perquè amés d’allò que físicament hi veu, admet que n’hi han zones, moments de cada persona, dels quals desconeix l’estil de la seua actuació, la raó de per què actua  d’eixa manera, per més que siga el seu amic, o la seua amiga. I per més que pretenga conèixer-los.

PER AMAR CAL SER AMAT (VALENCIÀ)

                             

En el col·legi, què es guarda en el cor, hi havia xics interns i externs de la ciutat i de la província. Junt amb ells convivien amb total normalitat, xics què, per manca d’adequada atenció en el seu entorn… enviava l’Administració. Uns d’ells, quan arribava el divendres, et deien quasi plorant al vore que a d’altres dels seus companys els havien vingut a buscar per a passar en família el cap de setmana: -A mi no m’han vingut a buscar.

LA VIDA S’OBRI PAS… SEMPRE!

La vida es presenta quan troba un badall, per menut que siga. Quan veiem una palmera què té al tronc una planta… ha estat una llavor menuda què s’hi ha instal·lat i ha fet allí vida…

BENAURADES FERIDES (Valencià)

Llegia fa no-res que les arrugues de les persones majors tenen un valor i un encant especial. Perquè són signe de la seua edat, de que han passat per experiències de tot tipus. I mentre anaven complint anys, el pas del temps anava deixant una petjada en el cos. Una petjada què deuria no avergonyir-nos. Tot el contrari! Ser com els galons, les gales de no haver-se deixat viure, d’haver viscut molt!

LA GRATITUD (Valencià)

Per què un jove, una xica no cau en compte que els seus pares apleguen esgotats del treball? ¿I que, tot i això, encara han de fer-li front a la llavadora, a la cuina, a la neteja, i fins i tot –més important- atendre les necessitats, les relacions amb el seus fills?

En primer lloc, n’hi han alguns que sí. Seria el primer escaló. Però això si n’hi ha vertadera empatia –com es diu ara- i comprensió amb els seus progenitors. I en acabant hauria de seguir una conversió – girar-se cap als pares de ple-  ajudar-los fent els llits, posant en son lloc la roba usada. I especialment, tractant-los amb el delicat amor què es mereixen. Perquè ells han sigut el seus àngels àdhuc abans de nàixer i fins ara. I en són incomptables les seues atencions, treballs, patiments i desviure per ells…

LA PROXIMITAT ALS JOVES (VALENCIÀ)

Quan llegim que la Jornada Mundial de la Joventut tindrà lloc l’any vinent 2019 en Panamà... potser creguem que ja s’estan organitzant joves devots per a viatjar allí. I alguns d’ells, xics i xiques pobres comencen aleshores a estalviar a fi de poder assistir a esta extraordinària experiència d’Església.

Tot i això, no és d’esta manera com vol celebrar-la Francesc, qui és qui la somnia. Perquè el papa, a banda d'embolicar en aquesta “embrolla” a tots els bisbes de l’Església catòlica per a que estudien, descobrisquen i, com a finalitat, s’acosten als joves... 

Amés, Francesc no vol que la Jornada de la Joventut en siga sols útil per als joves ja inclinats a rebre els missatges de l'humanisme cristià. Ans que, principalment, desitja comunicar a tots els jove del món, també, clar que sí, a quins s'aplegaran en Panamà per a la Jornada mundial de la Joventut: Que tinguen ocasió de parlar, d'opinar, de criticar la institució eclesial. I sempre que ho desitgen, puguen adreçar-se a Francesc, proposant-li  canvis per tal de que siguen atesas les seues necessitats juvenils, trobar-se bé amb l’Església i on siguen autèntics protagonistes…

Perquè els joves no poden ja més arrossegar els problemes què els adults els carreguem a les seues espatles. No en són un col·lectiu per a que s'els angoixe amb el consumisme, per a que s'els desvie cap a alegries de curt abast, fins i tot perjudicials, com ara en són les drogues, o bé, la diversió sense responsabilitat, les relacions faltes d’humanitat i compromís…, la mancança de treball.

Perquè els joves no en són ja més xiquets, infants. No en són encara adults del tot, però  quasi; i tot i això, posseeixen eixes energies, eixos somnis… amb els quals en són capaços de renovar el món i també l'Església. Per conseqüència, l'Esglèsia catòlica vol tenir-los en compte.

Doncs si encara de vegades semblara que a una jove o a un jove no li interessa la proximitat d’un adult què siga acompanyar espiritual, per tal d'ajudar-lo, escoltarlo en els seus plantejaments vitals... en el fons hi estan buscant, -de vegades sense identificar-ho, allò que oriente amb suficient claror la seua vida.

El papa proposa als creients que no en deixem d'anunciar els joves la notícia més important, l'anunci més f, què és la persona de Crist, amic, salvador i dador de la major felicitat aquí a la terra i en el cel. Allò de més preciós per a la vida què posseeix l’Església a oferir: Jesucrist.

El teu amic

Francesc.

"DÓNA-LI LA VOLTA" (*)

Ha finalitzat fa no-res el temps de Carnestoltes, el qual precedeix la Quaresma, i en què subjau un rebuig al’autèntic motiu del temps quaresmal, millorar. En les carnestoltes observem una sèrie de transformacions, què enlluernen què vibren en els participants d’aquests festivals: vestits fantàstics, impactants caretes, maquillatges brillants. I en quant a l’àudio i al moviment, sonades cançons, balls de trepidants moviments…

Però la verdadera Quaresma es refereix a la transformació de l’essència de la persona, no tant a canviar aspectes de la imatge exterior, Els  quals amb freqüència, enganyen.

NO EN PASSA RES (Valencià)

Per aquestes latituds en què me trobe és molt agradable escoltar l'expressió que ens val de títol per a la present reflexió: -“No en passa res” No perquè ens indique que no hi ha cap impediment o problema. Ni tampoc perquè l'ambient estiga tranquil, o que el mateix es trobe parat… No!

És allo que succeïx quan tu o jo hem ficat la pata, hem actuat incoherentement conforme a la nostra manera normal d'actuar: o bé no tenint la cura que mereix un company/a, o no siguent del tot sincers/es amb un amic/a. O potser actuant amb negligència sense complir amb qualsevol de la família…Doncs aleshores aquests et solen dir: -No en passa res. Amb la qual cosa t'envíen tota la tendresa del perdó, tota la dolcesa de la comprensió.

LA DINÀMICA DELS ULLS EMBENATS (Valencià)

DON  BOSCO,  PARE  I  MESTRE  DE  LA  JOVENTUT

No sé si coneixeràs la “dinàmica dels ulls embenats”. No importa. Perquè esta dinàmica és ben senzilla i té unes aplicacions molt apreciables si es realitza bé. Es tracta que, per parelles un/a li embene els ulls a l’altre o a l’altra i el duga per un recorregut donant-li  ordes, como ara ‘dreta’, ‘para’, ‘avant’, ‘esquerra’. La meta, per exemple, si és un estudiant, pot ser portar-lo al lloc habitual que té a classe.

Si esta dinàmica s’ha realitzat amb atenció, és a dir, si s’ha fet experiència de sentir el desvaliment que produeix la ceguesa, per un costat, i de la presència amiga del company/a, què l’ha guiat, per un altre. En aquest cas, en serà fàcil esbrinar què ha aprés el “cego”, mediant un parell de preguntes. Primera: Què has sentit en aquesta experiència en qui algú  t’ha guiat? –Confiança. Amb la qual cosa, la xica què ha contestat així, ha eliminat pràcticament la segona pregunta que se li anava a fer. Què era aquesta: -T’anava a preguntar: Ha augmentat la teua confiança en qui t’ha guiat?