En el col·legi, què es guarda en el cor, hi havia xics interns i externs de
la ciutat i de la província. Junt amb ells convivien amb total normalitat, xics
què, per manca d’adequada atenció en el seu entorn… enviava l’Administració. Uns
d’ells, quan arribava el divendres, et deien quasi plorant al vore que a d’altres
dels seus companys els havien vingut a buscar per a passar en família el cap de
setmana: -A mi no m’han vingut a buscar.
En acabant, veien en la TV algun programa què, tot i que era un poc tard, els
agradava resseguir; tenien cine el diumenge en el mateix col·legi. I els dissabtes,
s’intentava que es distragueren amb algun passeig per la ciutat.
Llançar a fora de les persones patiments i dimonis són els treballs de
Jesús. Era la seua forma de demostrar-los que els volia, i així apropar-los a l’amor
del Pare Déu.
Nosaltres no podem fer eixes curacions com aquelles que feia Jesús. Però,
en el cas d’aquests xics què hem nomenats, sí mostrar-los que els volem: jugar amb
ells, escoltar-los i riure… això sí que
més avant podria com a conseqüència produir un miracle. Com quan veus que a
algun dels xics -què han sigut allò que hui diuen “tutelats”- els hem vists
orientats i formant una família en què sí s’intenta que els fills d’aquesta visquen
essent amats, on en ella regne l’alegria i la unió.
El teu amic,
Francesc Soler
No hay comentarios:
Publicar un comentario