Hui en dia els iaios fan un sèrie d’activitats, de
cara especialment als seus néts que seria enorme el llistat de les mateixes:
que si anar a portar els néts al col·legi, que si cuidar dels néts mentre els
seus pares han de treballar, o acudir al metge, o han d'eixir a expansionar-se -que també ho necessiten-, o a comprar, entre
altres coses. La tasca dels iaios és d’allò més important, no sols de cara els néts i
nétes, sinó també de cara els fills i filles, nores i gendres. Quanta ajuda
familiar en dispensen!
Quan era menut li he sentit dir a un parent meu una
expressió al respecte dels iaios, de les persones majors. Sentenciava ell així: -Si
no tinguérem majors, hauríem de comprar-los.
Jo no sé en quina botiga els torbaríem, però la frase
del meu parent està carregada de vertadera estima pels majors, pels iaios. No hi
ha cap dubte que es tracta d’un concentrat de saviesa de la vida.
Els iaios s’extasien al contemplar els seus néts i
nétes. Per això no és d’estranyar aquell redolí que li dedicaren al novell iaio, quan
sa filla va tindre la primera filla:
Representa
el primer nét
que
Déu acaba de donar-li
a
l’abuelo Micalet.
Els avis responen d’una forma apassionada a la
presència d’un nét. És per aquesta raó que de vegades s’empassen de
contemplació i cauen a la temptació de mimar-los, de consentir-los. Està bé
que els regalen, els obsequien, que juguen amb ells, que no els boneguen, però fins
a cert punt. Perquè sempre se’ls ha d'assenyalar el comportament adequat per a
que no perden la bona educació.
I és que les xiquetes, els xiquets, fills dels seus
fills, arriben al cor dels iaios i els conquereixen per eixa natural espontaneïtat, per la
sinceritat, les ganes de joc, la seua alegria, el seu agraïment i amor franc
sense més. Per una altra banda, els iaios volen d'una manera nova els seus fills i filles
mitjançant els néts i nétes. Els fills dels fills i filles els omple d’una nova vida.
S’ha de tenir una saviesa especial per adequar-se a
les circumstàncies i l’edat dels néts. En certa ocasió la iaia els donava als
néts quan podia, ja eren majors, uns dinerets per a que se’ls gastaren conforme
volgueren, perquè sabia que a eixes edats sempre n'hi han coses que els fan
falta. En aquesta circumstància, el nét, ja batxiller, li ho contava a una amiga.
L’amiga -no sabem com l’obsequiaria la seua iaia- li contestà a este amic amb
una mica d’enveja: Quina iaia més guai!
Permeteix-me animar dins d'aquest món del "netisme". Si tenim iaios, a gaudir d’ells! Si tenim iaios que
ens ajuden en els nostres fills, a valorar-los! Si exercim de iaios, ja sabem:
amor i saviesa!
El vostre amic,
Francesc
