EL PERDÓ (Valencià)

El perdó consisteix a desenrotllar una actitud que ens porte a un exercici, a una pràctica diària del mateix. Els xiquets no s'enganyen: Al preguntar  als alumnes de la classe quan hem de perdonar-nos, un alumne respon decidit: -"Cada dia". Continuem llançant una altra pregunta a l'alumnat:  què  passaria  si  no  demanàrem  perdó, si deixàrem de fer-ho? Esta  vegada la resposta és d'una xiqueta: -"Estaríem tristos".

 

Tot i això, encara que volem lliurar-nos de la tristor, allò de demanar perdó no és una cosa que tinguem massa fàcil: ens falta senzillesa i ens sobra orgull. O bé, d’altra manera, manquem del valor que supere la nostra por a confessar-nos responsables d’una mala actitud. Mala actitud la qual ha engendrat una acció dolenta. Però si superem l’orgull, la por ens trobarem sempre amb una agradable sorpresa. Perquè el perdó sempre porta aparellat un joiós regal. L’alegria que li donem a qui li demanem perdó es torna en una felicitat per a nosaltres, la qual ens omple d’un brollador  vessant d’esperança i vida.

En la pel·lícula DON BOSCO de Lodovico Gasparini, el jove Giovanni (Cagliero) i el jove expresidiari Enrico, protagonitzen una feroç baralla. Don Bosco tampoc pot endreçar a Enrico, el qual acaba separant-se del grup de xics atesos per l’educador.

En aquesta situació conflictiva, Don Bosco i Giovanni Cagliero protagonitzen l’escena que segueix: Don Bosco està a la seua habitació agenollat i amb els colzes afermats sobre el llit. De la paret junt al capçal del llit penja el crucifix. Don Bosco dirigeix la seua mirada cap a ell amb els ulls empanyats, i li demana al Nostre Senyor perdó per no haver pogut retenir a Enrico. I li suplica: -Senyor, fes que hi retorne Enrico!

En aquest moment, toca a la porta i entra Don Cafasso, el seu director espiritual:

-Joan, el jove Cagliero vol parlar amb tu.

-Déixa’l passar –contesta Don Bosco.

Entra el jove, silenciós i amoïnat. Don Bosco es diregeix a ell amb to que inspira confiança:

-Dis-me, què et passa?

Cagliero s’esplaia amb el seu amic Don Bosco:

-És culpa meua que Enrico s’haja escapat. No haguí de ficar-m’hi.

El seu educador el disculpa: -No, Giovanni, no és culpa teua.

Aleshores Cagliero li manifesta:

-Voldria confessar-me, però no sé com es fa... Pot ajudar-me?"

Don Bosco li explica:

-No és difícil.  Assenta’t!... Bo..., imagina que li has fet mal a un amic teu. No!, al teu millor amic! Ho sents perquè creus que tot s’ha acabat. Però parles amb ell i li demanes perdó. I ell t’abraça, et perdona i així torneu a ser amics. Sí, amics com abans. No! Molt més que abans.

Cagliero pregunta amb timidesa:

-I eixe millor amic meu és Jesús?

El seu amic i educador ho afirma primer amb el cap, i després d’una pausa, mussita:

-Sí.

El regal que porta a les mans el perdó s’aprecia en esta frase que dirigeix l’extraordinari educador al jove Cagliero: "I ell t’abraça, et perdona i així torneu a ser amics. Sí, amics com abans. No!, molt més que abans". L’alegria de l’abraçada, del sincer perdó de l’amic, la relació del qual ja no és sols igual que abans, sinó millor que abans... és precisament l’inapreciable regal del perdó.

Apreciada amiga o amic, voldria, començant per mi, que la felicitat que porta el perdó estiguera contínuament en el centre del teu dia a dia. Per aconseguir-ho seria una bona estratègia enfrontar-se amb la por a ser 'destronat' i vèncer l’orgull propi. Però, després de fer front al dolor que suposa el nostre "abaixament" -en realitat és posar-nos on ens correspon- de passar per eixa prova, paga la pena gaudir del regal de la unió, de la fraternitat, de la reconciliació, no?

El teu amic,

Francesc