COMPANYA/COMPANY (Valencià)

Companya/company és qui menja amb nosaltres a taula, qui comparteix el nostre pa (com-pa). Per extensió, significa aquesta cordial funció d'ésser companya/company de camí. En realitat, companya/company de vida -donat que el camí n'és una paràbola de la vida- que tots anem recorreguent. Però és millor no caminar-lo tot sol, sinó amb la companyia de qui ens entén y atén, de qui ens orienta en ell, i en el recorregut ens alleugere quan es presenten les intempèries.

En l'evangeli de Lluc hi ha un relat en què Jesús de Natzaret es fa l'encontrador amb dos deixebles desanimats que caminen cap a un poblet. Se n'allunyen de Jerusalem, perquè la crucifixió de Jesús els ha llevat les expectatives que tenien d'ell. En aquest punt del camí -de la vida- Jesús se'ls afegeix i es col·loca al seu nivell. No el reconeixen. Ell els veu afligits i els pregunta el motiu de trobar-se així de tristos. Els dos deixebles li relaten allò que ha succeït en Jerusalem amb Jesús. El nou company de camí els escolta. En acabant, els bonega per no entendre allò que ja en les Escriptures (Sagrades) s'explica sobre el Messies, l’Ungit per Déu, que havia de patir i ser executat. Però després de tres dies ressuscitaria amb glòria i comunicaria la seua vida nova a tot el poble, amb el perdó dels pecats. I els anava orientant amb calma "pel camí".

El companyerisme és d'allò més important. Sens dubte, allò més valuós de la companya o del company no hi és allò que jo puga sentir per ella, per ell; allò que em fa verdaderament feliç, és descobrir que ella o ell m’estima, que el seu afecte entranya una atenció per tot allò que em fa falta, descobrir allò que ell sent per mi, endevinar per què no se separarà mai de mi. Puix l'importa el meu dolor, el meu desànim, els meus dubtes, les meues caigudes, les meues alegries, els meus èxits… Ella, ell és sempre el meu amic.

Tenim una icona del cristianisme copte (en Egipte), en el qual es reflecteixen i contemplen les meravelles de l’amiga, de l'amic i la companya o el company. En ella podem veure amb sorpresa el descobriment que fa l’abat Mena de l’amistat, del companyerisme en el sentit en que hem parlat…  i més encara, en Jesús. Si parem atenció a la icona, a la taula més bé daurada amb inscripcions greco-coptes (ABA MENA/SALVADOR), apareix a la dreta la imatge de Jesús, que acompanya el seu amic, al qual l’estreta amb el braç estès, fent reposar la mà  sobre el muscle de l’amic. Hi ha en Crist un posat de total respecte i confiança cap a la persona de l’amic, l’abat Mena. Ambdós amics no es troben al santuari, ni al cenobi (comunitat), sinó al camí de la vida, doncs els seus peus estan nus, en contacte amb la terra del sender. L’abat escolta amb orelles ben visibles el seu Company, el qual porta un llibre, senyal del saber que posseeix per tal d’aconsellar i acompanyar el seu amic l’abat Mena. 

Paga la pena descobrir aquest companyerisme a la nostra vida i prendre a gala el mateix. Puix ens fa falta una verdadera amistat, una companya o company en qui confiar les nostres preocupacions, els nostres desitjos, les nostres caigudes, els nostres amors i ...

Amiga, amic, et desitge i em desitge a mi també poder trobar, o si ja el tenim, valorar més un verdader company de l’ànima. Eren dos famílies que van aplegar quasi al mateix temps a desenrotllar el seu treball a un poblet senzill. Per tant a tenir moltíssima ocasió d'escoltar, d'orientar, d'explicar, de tenir un gran carinyo, paciència amb els senzills pobladors. Però també entre les famílies nouarribades es va crear una amistat que ha perdurat al llarg dels anys. Avui els he conoegut. Es notava que no hi eren parents; però havia un altre parentesc sens dubte, que s'endivinaba per l'alegria, el somriure, la complicitat. -És que som amics em diu ella, explicant-me la felicitat del companyerisme d'ambdues famílies, mentre besa a la seua amiga. -Amics, no! -intervinc- més que això!, amics de l'ànima!

Gràcies, per deixar-me dir-te amiga o amic. Em sentiria encantat si tu em pogueres dir també, per la meua modesta aportació reflexiva, que sóc el teu company,

Francesc