Pa i espectacles alimenten fins on apleguen; la vida humana aspira a una realitat més definitiva, i esta aspiració no deixa d’exigir en cada ser humà la resposta a ella. Per al cristià, esta resposta es concreta en acceptar les propostes de Jesús de Natzaret contingudes en les Benaurançes: passava fam, i em donares de menjar; estava malalt i em vas visitar; era foraster, i em vas acollir...
Mantindre la vida sobre estes dos columnes -pa i
espectacles- era la solució per als gobernants romans. Amb l’objectiu de tindre
el poble content. Mentre ells accedien a la glòria imperial: domini cada vegada
més ampli de l’imperi, força de les legions romanes, i del Senat, força i
reconeguda claritat de les lleis, excel·lent enginyeria per a ponts,
aqüeductes, calzades què vertebraren la connexió imperial; monuments, com ara,
anfiteatres, palaus, temples, estadis...
Hi ha cert autor què s’atrevix a escriure que esta
glòria de Roma fou enderrocada per la presència viva de les comunitats cristianes.
Però no fou exactament així, perquè és molt fàcil reconèixer allò que ens diu
la història i inclosa la nostra experiència; que tot imperi té un final. I
precisament, els cristians, ciutadans de Roma, no es conformaven amb pa i
espectacles. Aspiraven a una realitat més sòlida què els donara l’esperança d’una
vida nova, i ells continuaren en avant. Puix que es fundamentaven en eixa
esperança en JESUCRIST, crucificat pels homes, però investit de vida nova per
DÉU.
El vostre amic,
Francesc
