METES PER AL NOU ANY (Valencià)

Al principi de l’any solem il·lusionar-nos en fer nous projectes què renoven el nostre horitzó. Aquests projectes es dirigixen a complir una meta. Prometem aplegar a aquesta meta, no perquè desitgem abastar-la per a després aturar-nos. L’objectiu, quan ens retem a nosaltres mateixos, és de per sí més ampli. I és una cosa que esperem faça bé a la totalitat de la nostra vida. Què millore la nostra missió en la vida.

MAI MÉS SONEN MILLOR LES CAMPANES... (Valencià)

Aplega el Nadal. S’han pogut oir veus de persones què diuen que per a elles el Nadal és un temps fastijós, insuportable. Entre les coses què es poden endevinar, aquesta opinió pot deure’s a: -Que en aquestes festes existeix una tradició (diguem ací l'obligació, el compromís) dels regals. -Que existeix també un malbaratament innecessari. -I que es patix també en ocasions d’una hipocresia en les reunions familiars. Doncs es va amb una careta d’alegria a elles, quan en realitat hi han conflictes i dolentes trobades enquistades.

Però no el posem tan pessimista aquest paisatge. Perquè confie que tant a El Salvador com a Espayna i a tants altres llocs d’arrels cristianes, el Nadal siga un temps feliç. Que tot i que les temptacions del consumisme, de comprar massa coses… En moltes llars es mantinguen sense exagerar detalls festius què alegren aquest període nadalenc. En decoracions, en els menjars tradicionals…

Confie que a tantes llars es valoren molt més l’alegria dels menuts, l’oració de la Nit de Nadal, la cordialitat familiar amb visites i menjars festius. Amb intercanvi de regals imbuits d’amor. Amb cançons i amb nadales. I l’emocionat record dels qui no estan ja amb nosaltres, encara que seguisquen estant entre nosaltres…

NUNCA SUENAN LAS CAMPANAS

CON TAN DULCE CLARIDAD

COMO CANTANDO LAS GLORIAS

DE LA ETERNA NAVIDAD.

ES PORQUE CANTAN LA NOCHE FELIZ,

ES PORQUE CANTAN LA NOCHE SIN PAR

EN QUE DIOS NIÑO HA NACIDO

Y EN EL MUNDO HA DE REINAR. (Bis)

Nadala què sona amb un nou horitzó, perquè Nadal és el natalici d’un Infant què és Déu amb nosaltres. És la mà suau i tendra de Déu què s'acosta a tots els homes. Bon Nadal!

El teu amic,

Francesc

L'EVANGELI DELS ATEUS (Valencià)

Quan llegim el titular, ens sorprenem que hi haja unió de l'evangeli –bona notícia de Déu- amb els qui no creuen en ell. Però, és que, precisament en l’evangeli de Mateu, capítol 25, ens trobem amb una sorpresa més gran encara; que per a “ser beneïts del Pare”, no consten la fe ni les pràctiques religioses, solament cita mereixedors d'aquesta benedicció els qui  practiquen aquestes accions d’ajuda fetes en favor d'aquells que les necessiten: 

“Tenia fam i em donàreu què menjar, tenia set i em donàreu de beure, vaig ser foraster i em donàreu hostatge, estava despullat i em vestíreu, malalt i em visitàreu, en la presó  i vinguéreu a veure’m”.

MIRANT CAP AL CEL (Valencià)

Hui el cel llu un blau puríssim. I és així, tan blau, en estes terres llevantines d’Espanya, en les centreamericanes i en tants altres llocs del planeta.

Este paisatge celest ens eleva, ens prodiga una atracció cap a dalt, cap a un horitzó què enyorem, què intuïm i amb la intensitat en què podem, esperem.

LA FORÇA D’UN SOMRIURE (Valencià)

Un somriure és capaç d’enderrocar els murs més durs, las circumstàncies més adverses. I obrir un camí suau, de comprensió i enteniment.

EDUCAR, ENORME TASCA (Valencià)

L’educació n’és una tasca més rellevant que dirigir un país.

Un mestre què deixa aquest món havent dedicat la seua vida a educar, ha fet una labor major que un cap d’Estat.

Perquè l’educador –i tots els seus adjacents: pares, mestres, psicòlegs, monitors... – s’entreguen, amen, motiven, ensenyen el camí, senyalen els valors què posseïx cadascú dels seus alumnes, dels seus atesos per tal que cresquen i es formen.

Potser passe a les seues vides allò què es diu del Baptiste respecte a Jesús: “Convé que jo disminuïsca per a que ell cresca”. A aquest terreny educatiu, convé que l’educand cresca i l’educador vaja entregant la seua vida.

El mestre de vocació, aplega al cor, coneix els valors què, encara en embrió, hi ha a la llavor què representa el menor al qual educa. Però amb la cura atenta, amb la paraula, amb el gest, amb la proximitat i l’exemple seus, anirà guanyant talla, anirà creixent..., anirà creixent fins a convertir-se en un arbre frondós, què donarà a la societat els seus fruits; o bé d’ombra emparadora, o d’esplendorosa verdor, o de fina fusta, o d’exuberant floració. Símbols tots aquests d’amor, de tendresa, de pau. Amb una paraula, de la convivència de la qual està ansiosa la humanitat.

El vostre amic,

Francesc

EL SOMNI DE JOAN BOSCO (Valencià)

JOAN BOSCO, ALS 9 ANYS, TINGUÉ UN SOMNI, QUÉ ESDEVINGUÉ  EL SEU PROJECTE DE VIDA
I QUÈ ANÀ DESVETLANT-SE  A TRAVÉS DE LES SEUES PROGRESSIVES ETAPES VITALS

Realment allò que veu un xiquet o una xiqueta quan respon amb sinceritat a la invitació “Vine i Veuràs” (1); i que ho veu a través d’un badall, és el seu somni. Allò que serà la  millor cosa en la seua vida, allò què el farà feliç. Ara bé, el somni de la seua vida encara no el pot veure de forma completa.

Això li va passar a Joan Bosco de menut: Va veure, encara que no ho entengué bé, a quina cosa havia de dedicar-se, quina cosa el faria feliç, quins serien els seus mestres en açò (Sa mare Margarida, i en un altre nivell, la Marededéu i Jesús).

LA IMPRESCINDIBLE LABOR DELS VOLUNTARIS (Valencià)

Aquí, en esta latitud nord, és temps del començament de l’activitat escolar. Un Centre Juvenil, en què la totalitat dels monitors i col·laboradors són voluntaris, inicia la primera trobada dels mateixos per a preparar l’activitat del curs. En el desenvolupament de la trobada són informats que n’hi ha un projecte a Espanya, pel qual els voluntaris, podran ser un punt més reconeguts i valorats.

És una bona notícia, en qualsevol lloc, perquè reconéixer i visualitzar als qui treballen per ajudar, per millorar la societat sense rebre un pagament monetari, és una verdadera justícia i gratitud cap a ells.

PREGÀRIA D’AMOR (Valencià)

            

              CAL UN CANVI TOTAL, DE CAP PER AVALL A  CAP PER AMUNT,
              DE PERILLAR PER DESPENYAR(SE) A LLUITAR PER A SALVAR(SE) 
                                                                                                                         

Vaig trobar per a tu, amiga, amic,  i també per a mi, una modalitat de viure la vida, reveladora, o millor dit, revelada, què pot ser la nostra reflexió de final d’agost o principis de setembre.

NO TINGUES POR A LA TENDRESA (Valencià)

Acabe de llegir este matí el suggeriment del Papa Francesc: “No tingueu por a la tendresa ni a la bondat”. Un consell què, de colp, xoca de tan inesperat per personal i íntim.

Però, ¿és que no venim a la Terra per a experimentar la felicitat, per a compartir-la, per a descobrir-la? En aquesta vida, i preparar-nos per a la felicitat definitiva? Si aquesta hi és la nostra vocació, ¿no serà imprescindible manifestar la nostra tendresa davant la bellesa, davant la innocència, davant la bondat, davant l’amistat, davant les ferides què et mostren els qui patixen?…

ECOLOGIA HUMANA (2) (Valencià)

Amiga, amic, s’ha tractat ja aquest tema de l’ecologia humana en una altra anterior reflexió. En aquest moment,  convé insistir en açò, perquè no el deixem en l’oblit, descurem aquesta part de l’ecologia més preciosa què hem no sols de respectar, sinó de cuidar.

FER LES COSES BÉ (Valencià)

La sobretaula era interessant. Algú del grup va comentar: -Esta societat ens obliga a passar per damunt d’allò que és correcte. I explicava: -Jo porte el meu fill al col·legi en el vehicle. No puc circular a 40 km/per hora com mana la normativa en la ciutat. Et xiulen, t’urgixen els altres conductors a que acceleres. El meu fill se n’adona que no complisc la norma, perquè els altres m’obliguen a incomplir-la… I així en altres camps de la vida.

Quan va acabar de relatar-nos les seues experiències, prengué la paraula una altra persona. Es va dirigir als comensals decidit: -No n’estic d’acord! Solament hi ha una forma d’actuar; fer-ho bé. I és allò que s’ha de fer. S’ha de passar per damunt d’allò que uns altres opinen o reclamen i  seguir allò que sabem que està bé encara que siga molest. És l’única manera de fer-nos bé a nosaltres mateixos, d’educar bé els nostres fills, i de millorar la societat.

CAURE EN LA TRAMPA DE LA POR (Valencià)

El mal ens aguaita de formes molt diverses. Ja eixa cançó de lament, què aleshores cantava un xaval a El Salvador: “¿Para qué sirve ser bueno? Se te ríen en la cara. Que me lleve la corriente...", porta una càrrega catastrofista de la insídia amb què ens envolta el mal.

Per a alguns, el mal n’és un escàndol per a creure en un Déu què el permet. Però la Paraula de Déu ja ens mostra aquesta realitat des de les primeres pàgines: “L´home i la dona (Adam i Eva, què ens representen a tots) som pecadors”. “I –continua el relat- hem de construir la nostra vida treballosament, enmig de moltes penalitats”. Conforme diu Déu a l´home i la dona: "Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornes a la terra d'on vas ser tret". Cal acceptar també la mort.

Perquè els terroristes sembren el pànic en la societat. Aleshores, les persones tracten de sobreviure amb grans renúncies, de llibertat, de pàtria, de pau... Els qui posen en el poder destructor la seguretat dels seus interessos, pensen que cantaran victòria i que mai no se’ls prendrà compte dels seus abusos. Però Jeremies escriu ja la veritat de l’últim malson d’estes persones: “Acabaran avergonyides del seu fracàs, amb rubor etern què mai no s’oblidarà”.

Tot i que semble  el contrari, n’és més potent l’amor intel·ligent, 
per a la construcció de la pau.

A aquesta proposta, tu, amiga o amic –i per suposat, qui açò escriu- estem convidats a treballar, convençuts que tant les accions bones com roines –també les nostres- no deixaran de ser jutjades; les bones per a una gran recompensa; les roines no restaran impunes. Perquè estem en mans de Déu, Senyor de la vida, Pare dels vivents. I Ell és just, savi. Tot i això, per damunt de tot, és misericordiós. Per tant, cal confiar en esta mirada provident de Déu, perquè no caiguem en la trampa de la por.

El teu amic,

Francesc

ADÉU, LUTHER KING (Valencià)

No fa res que s'ha celebrat a l’Església catòlica la festa de la santíssima Trinitat. A Déu, a qui podem nomenar Pare, Fill i Esperit. Ens costa definir una persona, tot i que la coneixem molt. Però en el cas de les tres divines persones, ens hi queda pobre el nostre llenguatge i la nostra intel·ligència.

Potser la paraula què ens ajuda a entendre-ho quelcom, és Pare. Esta paraula ens suggereix que Déu és el pare de la vida, el creador de la vida. Amés, pare, en sentit relacional, n’és qui està al nostre costat, qui protegeix les vides què ha fet aflorar.

Esta creença és la més coherent per a alenar actituds positives 

devers la vida pròpia i la dels altres.

J0VES EN DIFICULTAT ENS ENSENYEN (Valencià)

Amiga, amic, amb aquest títol no es vol dir que qui passa per una circumstància difícil, a la fi aconsegueix créixer. Açò ho aconsegueix si assumeix la incomoditat, el dolor, el patiment què no pot remeiar, amb enteresa i paciència. Sinó, aquesta situació, segueix essent, una prova. Però d’ella no trau experiència, aprenentatge, ni millora, ni maduració personal.

En l’entrevista (1) què se cita, hi ha matèria interessant per a la present reflexió. A la pregunta del periodista : “Què ens poden ensenyar els xavals què freqüenten les cases salesianes en els llocs de conflicte?”, Don Stefano respon: “Els joves què viuen en països de guerra o en els que no estant en guerra, no tenen un present ni un futur normal, ens ensenyen, en primer lloc, les ganes de viure, de aprendre, de millorar”.

GERMANA CORATGE (Valencià)

Fa poc, el 7 de maig, va ser el dia de la mare. Una bona ocasió per a valorar i agrair el treball de les mares. Una tasca contínua, diària. Un cor que mai es para pels seus fills. Però a la vida real trobem també persones què no essent mares, per circumstàncies de la vida, els toca fer la inestimable tasca de mare. 

El vídeo es publicava a les xarxes socials. Hi va eixir una figura de xiqueta, tota decidida, d’uns sis o set anys. Sortia de casa cap al carrer amb determinació, per tal de comprar un regal que li fera il·lusió a la seua germana major.

De cop i repent, es troba en front de l’aparador d’una joieria. I resta encantada amb una pedra preciosa què emetia la seua verda brillantor penjada al coll d’un maniquí.

DIFERENTS, PERÒ IGUALS (Valencià)

Resulta, amiga, amic que en ocasions observem que persones i col·lectius, fan bones i fins admirables actuacions i projectes solidaris pels seus. Però açò no ho realitzen pels que no entren en eixa esfera dels seus.

I, QUÈ HI ÉS LA VERITAT? (Valencià)

Estimada amiga, estimat amic: Amb la recent celebració del Diumenge de Rams, els cristians catòlics iniciaven l'emblemàtica Setmana Santa. 

Volguera, centrar aquesta reflexió en el text de la Passió de Jesús de Natzaret, segons Joan. Ja que la lectura de la Passió de Jesús n'és un requisit obligat del Diumenge de Rams en la celebració catòlica d'aquest dia. Perquè la dita lectura entonarà els fets dolorosos i gloriosos què recorden els cristians units, en la Setmana Santa.

Si llegim la Passió en Joan, experimentarem que –entre tants sentiments- hi ha dos realitats què l'ameren: la innocència de Jesús i la seua irrenunciable lleialtat a la veritat.

Al centre del diàleg entre Pilat i el Mestre, en què hi han silencis, i també incomprensions, Jesús, afirma clarament abans Pilat, que ell és rei, però, afig: “El meu regne no és d'aquest món”. “Sóc rei. Jo per a això he nascut i per a això he vingut al món; per a ser testimoni de la veritat. Tot aquell què és de la veritat, escolta la meua veu”. A lo qual Pilat replica: -“I, qué és la veritat?”

ULLERES SOLIDÀRIES (Valencià)

Entre els 17 OBJECTIUS –O D S- què l’ONU ha proposat per a eradicar o solucionar amb urgència, consta la salut de la població mundial.

I en l’assumpte de la salut, què tants aspectes presenta, es fa visible especialment el tema de la visió. La vista es deteriora en ocasions en les persones. Però qui més pateixen aquest trastorn de la vista en són aquells, què, tot i que se’ls ha diagnosticat esta anomalia, no poden corregir-la amb les corresponents ulleres graduades. Senzillament, perquè no tenen recursos per a adquirir-ne.

No obstant, en els països amb més possibilitats, milers d’ulleres, ja descartades pels seus propietaris, dormen en freds racons de les seues prestatgeries i calaixos.

¿Com fer una campanya què replegue les ulleres què per a alguns, no en són servibles i per a altres, en són una benedicció per a poder veure, estudiar, treballar i fer una vida normal?

Tres alumnes d’Administratiu amb el seu professor-tutor s’han aplegat a altres tants tres aules d’alumnes de Primària (d’11 i 12 anys) per a explicar-s’ho.

Perquè –els han explicat que assenyala l’ONU- no en són únicament els governs, ni les empreses ni les iniciatives privades aquelles què resolen aquests problemes de carències en els drets humans. Cal comptar amb tota la població dels “peresosos”, per a que col·laboren. Sense ells, no es podran solucionar realment els problemes humans.

I entre les persones “peresoses”, es van posicionar a mà alçada, sense discussió, la totalitat dels alumnes. Encara que algun d’ells, en baixet, deia: “però no, per a jugar un partit”.

Ànim, xics i xiques!, què sou qui forjareu d’ací a 20 anys la societat. Aclareu i allargeu la vostra vista i mireu la precarietat en tants drets de la població mundial. De la qual des d’ara heu de sentir-vos ciutadans actius.

El vostre amic,

Francesc

LA FAMÍLIA ÉS L'ESTRENA (Valencià)

Foto cotesia del Boletín salesiano español (Enero 2017)

El Rector Major dels Salesians, des de l’època de Don Bosco, sempre dóna un lema perquè els seguidors del Pare i Mestre, s’empenyen a l’Any nou en la pràctica i atenció del mateix. Des d’aleshores es diu "l’estrena". L’estrena d’enguany -2017- és “la família”.

Si ja de per si, com s’ha insistit en una anterior reflexió, el regal més important és sense cap dubte la persona… Molt més important serà, doncs, la família: germans, especialment el pare i la mare, què han de fer pels seus membres allò que faria Déu: amar-los, cuidar-los. I fins i tot estar disposats, si fóra necessari a donar la pròpia vida per ells.

L'esperit de la llei (Valencià)

Amiga, amic: Confie que entenguem que si una societat és una comunitat de ciutadans (una nació), hi han d'existir unes normes què regulen eixa convivència ciutadana. Però que entenguem també que en una comunitat familiar, les normes hi estan per a emparar, defendre la vida dels seus membres; i per a estimar a a aquells què la formen. Per tant, hi ha d'haver un tractament on l'amor ho presidisca tot, i que tot i les normes, de vegades estiga  per damunt d'elles.

ELS REGALS (Valencià)

l'amic és un germà que el destí s'oblidà de donar-nos

           ⇾  Algú dirà que ja ha passat el Nadal i amb ella, L’Infant-Déu, què porta els regals als xiquets en molts països. O bé, Papà Noel o els Savis d’Orient (els Reis). I que ja no hi és moment de regals. Però, i el dia dels enamorats o de Sant Valentí, què està tan recent?

           ⇾  Bé, el cas és que sempre tenim ocasió de fer regals, quasi cada dia, conforme veurem. Hi han aniversaris, hi han acomiadaments, èxits, celebracions diverses dels nostres més volguts  essers: amigues, amics, o parents… I sempre se’ls pot fer un regal.

Don Bosco lluita per a perpetuar-se (Valencià)

"Construint a Don Bosco" BICENTENARI del naixement de DON BOSCO-Paraguai

En la vida de l’extraordinari educador i incansable treballador a benefici dels joves, Don Bosco, hi ha un moment en què li diu a sa mare: -Hem d’assegurar el futur dels xics, i no estaré en pau amb mi mateix fins que no trobe una solució.

En acabant, reunix alguns dels seus xicons i els proposa: -Vosaltres sou els primers xics de l’Oratori, i a vosaltres vos ho dic. Ja he resolt fer que açò continue quan jo muira; fundar una congregació.  

–Vostè mai no morirà, Don Bosco –va terçar un dels joves.                                    -Que mai no moriré…? Don Bosco mai no morirà. No moriré mai si vosaltres sou els “donboscos” del demà. Alguns d’ells acceptaran formar la congregació, i seran els primers “donboscos”.

L’heroisme d’un xicot (Valencià)

Informava el salesià que, segons sa mare, Acaz estava decidit a eixir al carrer per a estar a la missa de Nadal vigilant la porta d’entrada, tot i que  ella li havia insinuat: -Fill, queda’t a casa; ací estaràs millor que al carrer.