Acabe de
llegir este matí el suggeriment del Papa Francesc: “No tingueu por a la
tendresa ni a la bondat”. Un consell què, de colp, xoca de tan inesperat per
personal i íntim.
Però, ¿és que
no venim a la Terra per a experimentar la felicitat, per a compartir-la, per a
descobrir-la? En aquesta vida, i preparar-nos per a la felicitat definitiva? Si
aquesta hi és la nostra vocació, ¿no serà imprescindible manifestar la nostra
tendresa davant la bellesa, davant la innocència, davant la bondat, davant
l’amistat, davant les ferides què et mostren els qui patixen?…
La tendresa és
un llenguatge universal què hi entenen tots fins els xiquets de bolquers. Com
canta la ranxera: ‘¡Las piedras jamás qué van a saber de amores!’. Aquells que en
són persones, el “parlen” i l’entenen. Per això és tan important amar els menuts
i demostrar-s’ho amb carícies des del primer moment i acompanyar-los així fins la
seua maduresa, i més enllà. Quants disgustos i desgràcies se n’estalviaríem!
La tendresa s’expressa
amb la carícia amb el somriure, amb els ulls, amb els tendres sorolls, amb la
bonica modulació de la paraula, amb el bes i l’abraçada.
No deixem de fer-ho.
No deixem de besar, de regalar el somriure, de manifestar el nostre encís davant
una criatura bella, o la nostra tendresa davant un ser humà necessitat, ferit
pel dolor.
La mare se
n’anà adolorida, perquè la seua filla no se n’havia acomiadat amb un bes eixes
hores què la deixava al campament. -Bo, comentà la mare, hi és pel capritx
adolescent, edat en què ho volen tot; i no se’ls ho pot donar’. Però, en tot
moment, és possible, és medicinal i reconfortant expressar el nostre afecte mitjançant
la tendresa d’un bes.
Jo també t’envie
un bes, estimada lectora o lector. I em complau buscar les paraules més boniques
que sé, per a comunicar-me amb tu.
El teu amic,
Francesc
No hay comentarios:
Publicar un comentario