PREGÀRIA D’AMOR (Valencià)

            

              CAL UN CANVI TOTAL, DE CAP PER AVALL A  CAP PER AMUNT,
              DE PERILLAR PER DESPENYAR(SE) A LLUITAR PER A SALVAR(SE) 
                                                                                                                         

Vaig trobar per a tu, amiga, amic,  i també per a mi, una modalitat de viure la vida, reveladora, o millor dit, revelada, què pot ser la nostra reflexió de final d’agost o principis de setembre.

La “Pregària d’amor” es percebia en forma de poema, però no era un poema; era molt més:

                               “En aquell sopar d'amics, la vespra de patir

                               vas revelar la veritat definitiva,

                               aquella que portaves al teu cor;

                               el manament nou, i vas proposar:

                               “que vos ameu com jo vos he amat”

                               Sobre estes paraules

                               es recolza la major revolució de la història,

                               què es funda en la fraternitat

                               i no en l’odi, la revenja o les armes…

                              Unes paraules què haurien d’interrogar

                              la vida de cada persona, la meua.

                              Amb feridora contundència:

                              Interrogar-me sobre el meu amor

                              concret, precís, visible, diari….

                              Este tipus d’amor no calcula retribucions,

                              no exigix premis;

                              ni tampoc pren nota de l’esforç.

                              Amor que ama a fons perdut,

                              senzillament perquè així tu ho vas fer.

   I cal procedir així com vas procedir tu”. 

  

Perdona que em fique de testimoni, però el fet mereix que em prenga eixe atreviment: El grup, la penya d’amics no s’ha de perdre. Esta vegada es reunien a la caseta de muntanya d’un amic del grup què estava malalt.

Era un dia en què, tot i que assolellat en l'agost de l'hemisferi nord, encara se'n gaudia de la frescor muntanyenca de les nou del matí. La taula, per tant, estava fora de la casa, a l’aire lliure. Des d’ella es podia apreciar la bellesa del paisatge de la muntanya.

Els vuit ens vam posar a esmorzar, a compartir les nostres experiències i aficions. La idea era acompanyar l’amic malalt. La seua dona estava entre nosaltres. A l’acabament de la convivència, quan ens n’anàvem, no parava de dir-nos amb l’evident preocupació que surava a l’ambient pel malalt, però amb molta gratitud: “gràcies per la vostra visita!”.

No cal explicar que ací hi havia un amor com el del Mestre de Natzaret. Perquè:

“…Des d’aleshores,

on hi ha amor… allí estàs tu.

Des d’aleshores,

on no hi ha amor… allí no estàs tu”.

¡Quina llàstima fatigar-se per tantes coses on no hi ha amor del de Jesús, quan tot s’ho emporta el vent, i no resta cap cosa! Feliços, en canvi, si ens apuntem a l’amor del Mestre!

El teu amic,

Francesc