LA IMPORTÀNCIA DE LES COSES MENUDES (Valencià)

El xiquet no ha començat encara l'Educació Infantil. Amb els seus dos anyets i pico, quan veu el rostre de Crist crucificat, diu molt segur amb la seua llengua de drap, quan li preguntem –Qui és? -Xus! Dir-li-ho amb una tendresa que li aplegue al menut pot ser la clau per una cosa tan important per a ell com ara poder-li transmetre el patrimoni de les nostres creences.

Unes paraules a l’oïda, com solia fer el gran educador Don Bosco per a apropar-se més al cor del xaval, una palmadeta a l’esquena donant-li ànims, pot ser siga d’una importància tal que faça sorgir de dintre d’una persona, més encara si es jove, un optimisme, una confiança en sí mateix que puga salvar la seua vida.

EN QUÈ ENS SEMBLEM A DÉU? (Valencià)

Amb molta freqüència reconeguem el parentesc de les persones. Potser en unes primeres comunions o bé a un restaurant endevinem... vaja!, eixa xica, doncs, no hi ha dubte, és filla d’esta dona, si és que el cabell, les galtes, el somriure, són els mateixos! Fins de vegades un xiquet de dos anys, mira quin posat aquest taperot!, si és clavat al seu avi, en la manera de plantar-se amb els braços creuats a l’esquena!

Però si els cristians asseguren que Déu és el nostre Pare, com ens semblem a d'ell? Pel cabell?, pel somriure?, pel nostre posat? –Clar que no. –Ens semblem a Déu per l’amor; en la nostra capacitat d’amar.