El xiquet no ha començat encara l'Educació
Infantil. Amb els seus dos anyets i pico, quan veu el rostre de Crist
crucificat, diu molt segur amb la seua llengua de drap, quan li preguntem –Qui
és? -Xus! Dir-li-ho amb una tendresa que li aplegue al menut pot ser la clau
per una cosa tan important per a ell com ara poder-li transmetre el patrimoni
de les nostres creences.
Unes paraules a l’oïda, com solia fer el gran
educador Don Bosco per a apropar-se més al cor del xaval, una palmadeta a l’esquena
donant-li ànims, pot ser siga d’una importància tal que faça sorgir de dintre d’una
persona, més encara si es jove, un optimisme, una confiança en sí mateix que puga
salvar la seua vida.
Escriure
unes poques paraules d’ànim o lloança en un paper. O paraules a l’oïda, una
salutació. Un somriure. Escoltar. Preguntar. Felicitar. Dir “gràcies”. O “m’ha agradat”.
Una palmadeta. Poden significar la salvació d’una persona. En especial si és
xiquet o jove.
Per què no ho fem? Per què amb freqüència ho
escatimem? Perquè no valorem la força, la transcendència de les coses menudes.
Valorem més l’envoltori, l’envàs que el contingut. Quan allò que compta de veres
és l’entrega teua en les coses menudes que fas. Amb aquest detall pots aplegar
a la persona de forma personal i senzilla. Pots arribar al cor, aspecte central
en les relacions. I arribar a despertar confiança.
Com a exemple d’aquesta gran força de les coses
menudes, et relataré allò que observava en uns cartells presentats per tres xiquets
què contenien les següents frases en forma de solucions a situacions de
conflicte:
·Estic
enfadat i ho arregle amb un somriure
·Veig
pobresa i ho arregle amb la petita aportació d’allò que tinc
·Experimente
aclaparament i ho combat amb una paraula d’ànim
Apreciada, apreciat amic, et suggerisc, primer
a mi mateix, que li donem el valor a allò –que pareix- menut, so pena d’enganyar-nos
en la nostra percepció i actuació.
El teu amic,
Francesc
No hay comentarios:
Publicar un comentario