Amb molta
freqüència reconeguem el parentesc de les persones. Potser en unes primeres comunions
o bé a un restaurant endevinem... vaja!, eixa xica, doncs, no hi ha dubte, és
filla d’esta dona, si és que el cabell, les galtes, el somriure, són els
mateixos! Fins de vegades un xiquet de dos anys, mira quin posat aquest
taperot!, si és clavat al seu avi, en la manera de plantar-se amb els braços
creuats a l’esquena!
Però si els
cristians asseguren que Déu és el nostre Pare, com ens semblem a d'ell? Pel
cabell?, pel somriure?, pel nostre posat? –Clar que no. –Ens semblem a Déu per l’amor;
en la nostra capacitat d’amar.
Com a conclussió
se’n trau que el més gran valor de la persona n’és la seua capacitat d’amar. L’amor és diví, perquè així
és la vida de Déu, i com a tal, no passa mai.
Per
tant, la seua energia, la seua força no té comparació amb tota la potència d’una
bomba, de qualsevol arma, siga mental o física. Si sabérem açò els mortals no
ens esglaiaríem de qualsevol embat que funcione amb la força de les armes. La
transformació més positiva de les coses i persones, de la vida la té l’amor.
Què bé ho saben qui treballen amb xiquets o joves de casos difícils! Un gest de
sincer amor –una abraçada, un somriure, unes paraules plenes de tendresa- n’és
la millor teràpia.
Una
feliç sorpresa: Déu no és un Déu solitari! Déu ama; està el Pare què ama a les
altres dos persones de la Trinitat, al seu benvolgut Fill i a l’Esperit d’Amor.
I al mateix, les tres Persones amen y en són amades. To just allò que tots desitgem,
que ens vulguen i que puguem voler-les, sentint eixa deliciosa resposta d’amor
que ens commou de felicitat.
Vist a
Déu així, no acceptem altres formes de representar-lo: como a jutge, com a
castigador, como llunyà i gelat. Ell es commou dels seus fills, salva la seua
vida i els ofereix una vida per a sempre, plena de felicitat.
El teu
amic,
Francesc
No hay comentarios:
Publicar un comentario