De vegades ens assabentem que ‘ens falta quelcom’' per a superar eixa dificultat, eixe inconvenient, eixa temporada en què estem fluixos, destemprats.
¿Què li passa a un xicot
de 17 anys què està al portal d’uns domicilis amb cara d’aflicció perquè ha de
pujar un tercer pis sense ascensor? És que no pot pujar els graons de
l’escala de tres plantes? És que li manquen les forces? De cap forma! A eixa
edat, li’n sobren. Què li manca? -Li manca l’ànim, l’alè, l’esperit.
Els reptes què ens
presenta la vida, hi ha circumstàncies en que no els podem superar si no alcem
el nostre ànim, si no deixem al nostre ser que acumule forces, confiança, il·lusió.
El ser humà, sols per
ser-ho, ja té un repte. A aquest repte fonamental d’acceptar-se com a persona
què s’interroga qui és, a on va, per què de les pròpies errades, fracassos i
mals passos...i tot i això, alçar-se dret, tenir el cap en alt i intentar
respondre... No és gens fàcil. L’experiència ens diu que açò no ho aconseguim sempre
si no és alçant l’ànim, l’esperit.
Què dir, doncs, en aquest
cas dels qui es reconeixen cristians, seguidors de Jesús de Natzaret? El món
actual els presenta altres tants reptes com a seguidors del seu Mestre: l’atur,
els abusos, la violència, el desastre mediambiental, l’anunci d’un Déu ple d’amor
que s’acosta a tots... Podran aquests deixebles del 2000 respondre a ells amb
els seus propis punys?
Encara que el dit espanyol
ho assenyala amb claredat: "a Dios rogando y con el mazo dando", no l’hem
d’interpretar de forma esbiaixada: -Fem en les nostres iniciatives
constructives tot allò que siga possible per la nostra part, com si tot fóra ineludible
responsabilitat nostra, però confiant que l’Esperit Sant és qui ve en la nostra
ajuda a enfortir-nos, per a donar-los plenitud a aquests bons projectes, què en
són primerament projectes de Déu.
El teu amic
Francesc
No hay comentarios:
Publicar un comentario