Fa poc, el 7 de maig, va ser el dia de la mare. Una bona ocasió per a valorar i agrair el treball de les mares. Una tasca contínua, diària. Un cor que mai es para pels seus fills. Però a la vida real trobem també persones què no essent mares, per circumstàncies de la vida, els toca fer la inestimable tasca de mare.
El vídeo es publicava a les xarxes socials. Hi va eixir una
figura de xiqueta, tota decidida, d’uns sis o set anys. Sortia de casa cap al
carrer amb determinació, per tal de comprar un regal que li fera il·lusió a la
seua germana major.
De cop i repent, es troba en front de l’aparador d’una
joieria. I resta encantada amb una pedra preciosa què emetia la seua verda
brillantor penjada al coll d’un maniquí.
Entra i li diu al tender:
-Bon dia! Vull
eixa pedra preciosa.
El tender reprimeix la seua sorpresa, la mira i li
pregunta: -Però tu tens els diners del que val?
La xiqueta trau de la butxaca els seus diners: un
grapadet de monedes què s’escampen al taulell. I li pregunta: En són prou? És
per a la meua germana major, perquè quan ma mare va morir, és ella qui em
cuida.
-Sí, sí. Està bé –diu el tender. Trau una caixeta
folrada de domàs roig i hi col·loca la perla i el collar. -Ací tens.
La xiqueta dóna gràcies i se’n va.
Lògicament, no molt de temps després, ve la germana
major portant la caixa roja amb la pedra preciosa. És una xica de uns vint anys,
potser una mica massa seriosa, ... Intenta la disculpa fent alhora entrega de
la caixa oberta on relluïa la verda
esmaragda: Quant li ha donat la meua germaneta? Ella no tenia diners.
-Això és un secret. A qui compra en esta tenda, li
respectem el secret.
La xica diu amb estranyesa: -I ara què?
-Ara
es teua. Ella te l'ha regalat. Probablement per a que es veja el teu somriure.
El teu amic
Francesc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario