ADÉU, LUTHER KING (Valencià)

No fa res que s'ha celebrat a l’Església catòlica la festa de la santíssima Trinitat. A Déu, a qui podem nomenar Pare, Fill i Esperit. Ens costa definir una persona, tot i que la coneixem molt. Però en el cas de les tres divines persones, ens hi queda pobre el nostre llenguatge i la nostra intel·ligència.

Potser la paraula què ens ajuda a entendre-ho quelcom, és Pare. Esta paraula ens suggereix que Déu és el pare de la vida, el creador de la vida. Amés, pare, en sentit relacional, n’és qui està al nostre costat, qui protegeix les vides què ha fet aflorar.

Esta creença és la més coherent per a alenar actituds positives 

devers la vida pròpia i la dels altres.

Esta creença, tot i que no es raone des de la fe, està escrita a la conciència de tot home de veritat. No ens estranya que Ignacio Echeverría ho confirme ara de forma martirial: que la vida de qualsevol persona és sagrada i inviolable i que la major grandesa és salvar-la.

Precisament allò que vol un pare, la definició del qual és AMOR, és regalar vida i protegir-la. I a qui ho fan, els regala la felicitat: “Feliços els qui treballen per la pau, perquè Déu els nomenarà fills seus”; com a Ignacio Echeverría. I com també a Luther King, lluitador per la igualtat de les races. Ho comenta bellament la cançó italiana què se li dedicà, al seu moment: “Adéu, Luther King, sol negre, brilles ara en el cel. Et seguirà tota persona què té set de justícia i cerca llibertat”.

Per a tu, amiga, amic lector/a -i per suposat, primerament per a mi-, és una invitació a donar la vida per la vida dels altres. Potser no hi arribem a la grandesa dels dos citats, però se’ns diu que “solament  donant la vida es recupera la pròpia”.

El teu amic,

Francesc.