Quan llegim el titular, ens sorprenem que hi haja unió de
“Tenia fam i em donàreu què menjar, tenia set i em donàreu de beure,
vaig ser foraster i em donàreu hostatge, estava despullat i em vestíreu, malalt
i em visitàreu, en la presó i vinguéreu
a veure’m”.
I per a encara major admiració, es diu en aquest capítol de l’evangeli de
Mateu, que els practicants d’aquestes accions altruistes i generoses no cauran
en compte que aquesta atenció se la van fer al mateix Déu.
I és que les persones som molt diferents, i Déu no jutja els plantejaments de cada persona, ni religiosos ni d’altres formes de ser, lligades al nostre origen, educació, cultura… I sobre tot, de les circumstàncies… No podem criticar lleugerament la forma de ser de les persones, doncs si haguérem tingut les seues mateixes circumstàncies, probablement també tindríem els mateixos estigmes què ara veiem en ells. No per casualitat deia el filòsof: "Jo sóc jo i les meues circumstàncies".
Déu, del ser humà, mira solament el cor. L’ateu sincer –què és allò de què es tracta
ací-, o el que no té Deu ni religió, no ha arribat a veure que allò més
important de la vida és una realitat què no es veu ni es pot provar. Però no pot eludir
que el seu proïsme siga com ell i que té el deure d’ajudar-li en la necessitat,
so pena de convertir-se en cruel i en compte de germà, comportar-se com un egoista anul·lador del seu semblant.
Clar que aquest comportament té redempció si un es penedix i canvia. La
present paràbola ens situa en camí de fraternitat i entrega. Ara bé aquest camí
es fa normalment amb els senzills actes de cada dia, practicant-los amb amor, amb
renúncia i tendresa.
El teu amic,
Francesc
No hay comentarios:
Publicar un comentario