L’educació n’és
una tasca més rellevant que dirigir un país.
Un mestre què deixa
aquest món havent dedicat la seua vida a educar, ha fet una labor major que un
cap d’Estat.
Perquè
l’educador –i tots els seus adjacents: pares, mestres, psicòlegs, monitors... –
s’entreguen, amen, motiven, ensenyen el camí, senyalen els valors què posseïx
cadascú dels seus alumnes, dels seus atesos per tal que cresquen i es formen.
Potser
passe a les seues vides allò què es diu del Baptiste respecte a Jesús: “Convé que
jo disminuïsca per a que ell cresca”. A aquest terreny educatiu, convé que
l’educand cresca i l’educador vaja entregant la seua vida.
El
mestre de vocació, aplega al cor, coneix els valors què, encara en embrió, hi
ha a la llavor què representa el menor al qual educa. Però amb la cura atenta,
amb la paraula, amb el gest, amb la proximitat i l’exemple seus, anirà guanyant
talla, anirà creixent..., anirà creixent fins a convertir-se en un arbre frondós,
què donarà a la societat els seus fruits; o bé d’ombra emparadora, o
d’esplendorosa verdor, o de fina fusta, o d’exuberant floració. Símbols tots aquests
d’amor, de tendresa, de pau. Amb una paraula, de la convivència de la qual està
ansiosa la humanitat.
El vostre amic,
Francesc
No hay comentarios:
Publicar un comentario