"Quan parlàvem en l'anterior article
-"Ecologia amb Majúscules"- que la Naturalesa té evidents
imperfeccions, havíem col·locat una interrogació. Què volia dir aquest signe
d'interrogació? Doncs que la Naturalesa té evidentment eixes imperfeccions que
en posen obstacles a la vida, a l'harmonia de la Terra -terratrèmols,
inundacions, incendis, sequeres, malalties... No obstant això, hi ha forma de
veure que eixes "imperfeccions" tenen un cert sentit en la realitat
de la Terra.
Perquè hi ha moltes finestres des d'on es pot observar el món. Anem a limitar-nos a les dos probablement principals per a nosaltres: la finestra científica i la finestra religiosa. Segons...(1) les visions del món que s'aprecien des d’aquestes dos finestres, no s'oposen, són ambdues legítimes. I si una d'elles no invaeix a l'altra, llavors les dos són complementàries i d'esta manera amb les dos, es pot obtindre una visió més completa com cal del món."
"Emparats, per tant, en la visió religiosa del
món podem observar que, si llegim el llibre del Gènesi, l'home no és ni de bon
tros un ser estàtic... Perquè té encomanada una tasca respecte al món. L'home
ha de "treballar i conrear la terra", paraules simbòliques que trobem
a la Bíblia i que indiquen que d'alguna forma el ser humà ha de modificar,
reparar les imperfeccions de la Terra; ha d'inventar ferramentes per a fer més
fàcil la seua vida... En una paraula, ha
de lluitar per a subsistir, per a viure. (L'home dotat d'un món perfecte no té
sentit a la Terra, no podríem ni imaginar-ho; la lluita és part
"obligada" del seu ser). I inclús més, el Creador l'ha dotat
d'intel·ligència perquè siga co-creador amb ell, a fi que continue la seua
creació, la millore i perfeccione allò que és el seu hàbitat. I encara més, l’ha
fet responsable de la Terra, perquè s'encarregue d'ella.
"Fa poc em comptaven que un guatemalenc del nord del seu país, obedient als tradicionals pensaments del seu ancestral poble, el dia que havia de sembrar el gra de dacsa (panís) es retirava al camp que havia de preparar, i allí reflexionava i orava. En eixe temps ell, en la soledat del seu retir, demanava a la mare terra que li perdonara per les ferides que anava a infligir-li a l'obrir els solcs i els clots per a introduir el gra. Li prometia, a més, ocupar només el rodal de selva que li fora absolutament necessari per a alimentar-se sòbriament eixe any. I d'esta manera, en penitència pel dany que li anava a causar, passaria tota la nit en silenci, en reflexió i oració.
Crec que no cal comentar quina diferència tan abismal
hi ha entre l'actual visió (generalment) de la Naturalesa i la que té este home
guatemalenc. Perquè segons la Bíblia - i el guatemalenc, segons l'encertada i
respectuosa visió de la la seua antiga cultura- nosaltres no som els amos de la
Naturalesa. Som els seus cuidadors, els seus jardiners, els seus servidors. És
un regal del Creador que hem de cuidar i desenrotllar per a benefici de tots
nosaltres i de tots els sers vius, a fi que la Terra estiga bella i plena de
vida.
El vostre amic
Francesc
(1) Francisco José Ayala, Llicenciat en Teologia i en
Física, considera que la ciència i la religió són finestres distintes al món,
per la qual cosa mostren aspectes diferents d'ell. "No té per què -comenta
Ayala- haver-hi contradiccions entre elles, llevat que alguna encreue els
límits i s'entremetesca indegudament en els assumptes de l'altra."
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarCrec sincerament que aquest comentari -en realitat uns versos, si potser poden dir-se així- en poden ser una altra visió més amable de l'ecologia. Tot i això, confese que han sigut escrits amb el cor. Francesc.
ResponderEliminarHAN TALLAT UN ARBRE
Des de la finestra
de la meua cambra
he vist la tragèdia:
Han tallat un arbre!
La serra mecànica
ha fet la faena;
embotit en blau
un home amb visera
empunyat la màquina
que ha tirat a terra
les branques de l’arbre
amb la fulla tendra.
Han tallat un arbre!
Ja no es sentiran
dels ocells les parles
ni vindran inquiets
en curtes volades
a menjar cuquets
dibuixant en l’aire
grocs, marrons, vermells
per pintar debades.
Han tallat un arbre!
Ja no es sentiran
dels ocells les parles;
han tallat de l’arbre
la soca i les branques:
Aquell ocellet
que em cantava pasqües
no tindrà suport
per aconhortar-me.
Han tallat un arbre!
Aquell que floria
- per tal d’encisar-me-
cada primavera
de rosa i de nacre.
Era un ametler
i encara el delere,
pobre i oblidat,
però verd i recte.
Francesc Soler Alba,
València, 17-11-00