LES LLOANCES ENS FAN FELIÇOS (Valencià)

Lloar als qui volem és una experiència que vivim, si no diàriament, sí molt sovint. Per exemple, quan enviem un Wassap o algun missatge al millor amic, a la millor amiga, no el/la podem defraudar; no podem deixar de fer-la o fer-lo feliç, i per consegüent, en el nostre missatge no deixem de destacar les seues qualitats, de felicitar-lo(a) pels seus projectes, per la seua família, pels seus èxits i dir-li que els seus somnis són molt bonics.

Aquesta forma laudatòria de dirigir-nos als que més volem, als que comparteixen la nostra vida, companys, germans, pares, amics, parents ... és participar de la seua vida. I sobretot, és fer-los molt feliços.

Açò no pot ser una activitat excepcional cada molt de temps. Al contrari, hauria de ser una tasca de tots els dies. Diàriament hem de veure el positiu dels que comparteixen d'alguna forma la vida amb nosaltres, i dir-s'ho. La vida així serà més bonica i ens traurà el millor de nosaltres, a nosaltres mateixos i als que felicitem.

Fa poc es va presentar un mestre, com de costum, a dirigir una salutació a l'alumnat del col·legi. Els parlava de la paciència, en què consisteix, com no s'ha de confondre amb el patiment... Quan va acabar, desconeixia que li havia escoltat una alumna de pràctiques, antiga alumna seua, que li va dir: -¡Qué bonic! El mestre es va disculpar com va poder per aquesta lloança, però en el fons - ens ha confessat- aquest inesperat comentari li va saber a cel. I és que qui et vol i a qui vols, o simplement, a qui et respecta, una alabança com esta no pot sinó produir satisfacció, felicitat.

Aquesta actitud de lloar és tan universal que, de fet, en la religió, especialment en la jueva, hi ha una llarga i abundant tradició de lloances a Déu (1). Els que professen una relació amb Déu, o amb el Ser Suprem, lloen Déu, pel seu amor, per la seua protecció, pel regal de la vida i de la bellesa que ha desplegat en les seues obres... esperant que açò li podrà agradar.

Càntic (de Judit) (1)

"Lloeu el meu Déu amb tambors,

eleveu càntics al Senyor amb cítares,

oferiu-li els acords d'un psalm d'alabança,

exalceu i invoqueu el seu nom!

Perquè el Senyor implanta la pau,

el seu nom és el Senyor."

Els psalms són precisament unes alabances a Déu. Encara que a Déu no li fa falta que nosaltres el fem feliç, perquè ell és essencialment feliç. No obstant això, açò de que nosaltres no el podem fer feliç, no està tan clar. Com no va a omplir-se de felicitat un pare quan el seu fill o la seua filla el besa, li diu coses boniques? Perquè, de la mateixa forma, el Senyor nostre Pare ens anima, per mitjà de l'Esperit, a expressar eixa lloança, eixe balbuceig nostre, que tant li ha d'agradar.

No deixem de lloar, si volem fer feliços als qui ens volen i als qui volem. Senzillament, també als qui s'acosten a nosaltres amb respecte. És clau per a viure un cel ja en la terra.

El vostre amic,

Francesc.