SENDERISME D'ALTURA (Valencià)

Estem encara en primavera; els arbres i les plantes verdegen, floreixen, creixen. Sembla que tota la serra, la muntanya et convide a fer un passeig per ella, per a aspirar l’aire pur i fresc i renovar també en nosaltres la vida.

Una de les aficions més saludables pot ser precisament el senderisme. La muntanya està solcada de sendes i no es precisen més condicions per a fer el camí per elles que trobar unes fortes i còmodes botes, penjar-se a l’esquena la motxilla, la gorra al cap i vestir la roba que resulte més adequada. Així equipats, en solitari o en grup  es poden sense més començar a camejar els camins muntanyencs.

En són molts els beneficis que se’n extrauen d’eixes caminades: la pau i l’assossec, la contemplació del paisatge, l’exercici físic, en ocasions també la duresa del camí. Però especialment s’ompliran els pulmons d’aire fresc. I potser  que en algun cas s’aplegue a esbrinar fins i tot l’èxtasi.

Amb relació a aquest últim fenomen, recorde haver pujat durant la nit a un volcà centreamericà. Eren altres temps en què en grup de companys d’estudi cercàvem el cim. Em va impactar l’alçària del colós que s’aproximava als 4.000 metres. Però allò que realment em va esglaiar fins a vesar llàgrimes, fon la bellesa de la planura esmaragda de selva tropical, que es fonia molt allà  lluny amb l’oceà Pacífic.

El camí, sobretot, hi és una metàfora de la nostra vida. No fa res algú en preguntava: Per què persones que no són res creients s’estranyen que jo no haja fet el camí de Santiago? Què li troben al camí de Santiago (Ciutat en Galícia, Espanya, on és el santuari d'aquest apòstol) per a veure tan essencial el seu recorregut? Potser la resposta a aquestes preguntes siga aquella que s’ha apuntat abans: que la nostra vida n’és un camí; en ell hi ha moments dolços, però també situacions àrdues, perilloses.

I com a final, el camí de muntanya, sobretot si apleguem al cim, ens apropa més al cel, a Déu. Jesús de Natzaret trià algunes vegades –no en sabem quantes-  la muntanya per a dialogar en la intimitat amb son Pare. També per a nosaltres el sender pot ser una invitació a reflexionar en la nostra vida, per a veure allò de positiu d’ella, sense deixar per això de costat la corba difícil i la part escarpada i perillosa de la mateixa.  Amés, pot desplegar en nosaltres l’èxtasi, la nostàlgia d’una felicitat i un amor infinit què solament estan en Ell.

Bé, amiga, amic. Aquí tenim servida una invitació al senderisme -jo m’apunte-; a traure-li el màxim rendiment i la màxima altura a aquesta activitat muntanyenca.

El vostre amic,

Francesc