LA GRATITUD (Valencià)

Per què un jove, una xica no cau en compte que els seus pares apleguen esgotats del treball? ¿I que, tot i això, encara han de fer-li front a la llavadora, a la cuina, a la neteja, i fins i tot –més important- atendre les necessitats, les relacions amb el seus fills?

En primer lloc, n’hi han alguns que sí. Seria el primer escaló. Però això si n’hi ha vertadera empatia –com es diu ara- i comprensió amb els seus progenitors. I en acabant hauria de seguir una conversió – girar-se cap als pares de ple-  ajudar-los fent els llits, posant en son lloc la roba usada. I especialment, tractant-los amb el delicat amor què es mereixen. Perquè ells han sigut el seus àngels àdhuc abans de nàixer i fins ara. I en són incomptables les seues atencions, treballs, patiments i desviure per ells…

Ara bé, no sols als joves, a tots –sense evitar-li la vergonya a qui açò escriu, què també- ens fallen les ulleres –primer escaló- de vore els regals, els dons no sols els que rebem i hem rebut dels pares, també dels mestres, dels/les amics/gues, dels companys i companyes de treball, veïns… I fins i tot d’aquells a qui atenem, entre els qui hi ha de tot, però també qui ens agraïxen el nostre servei de tot cor. I fins hi han qui ens perdonen la vida quan hem tingut una ficada de peus, amb eixa frase que tant ens alleugera: -No passa res.

Sense oblidar el Pare de la vida, què ens ha cridat a l’existència; no se separa del nostre costat, cuidant-nos de mil formes. I ens ha donat la Vida nova ressuscitada en el seu Fill Jesús, per a gaudir sense fi.

El vostre amic,

Francesc.