Llegia
fa no-res que les arrugues de les persones majors tenen un valor i un encant
especial. Perquè són signe de la seua edat, de que han passat per experiències
de tot tipus. I mentre anaven complint anys, el pas del temps anava deixant una
petjada en el cos. Una petjada què deuria no avergonyir-nos. Tot el contrari!
Ser com els galons, les gales de no haver-se deixat viure, d’haver viscut molt!
El
mateix en són eixos talls, eixes ferides en la cara o en el cos, signes de cruentes
experiències…
Sentà
mal que es diguera d’una persona consagrada a l’educació i a l’ensenyament, que
se li havia agrïat el caràcter. I això, quasi al final de la seua carrera. La
raó que es donava era que ja no podia suportar les inadequades conductes dels seus
alumnes.
Però
no es va transmetre amb major força que aquest mestre havia viscut molts anys
preparant el futur per a tants alumnes. I que després d’aquest llarg temps,
havia patit un esgotament. Hauria sigut, sense dubte, aquesta una visió més
correcta i verdadera del mestre.
I ara
que els cristians acaben de celebrar la Pasqua, s’ha pogut contemplar que Jesús,
ressuscitat després de la seua mort en creu, també va mostrant les seues
estigmes, le seues ferides amb glòria.
Quan
Tomàs, l'apòstol al què li costa reconèixer la resurrecció del Mestre, col·loca
els seus dits i la seua mà en les ferides que li mostra i li ofereix Jesús… No té
més remei que creure. Eixes ferides que ensenya Jesús són les verdaderes senyals
del seu amor entregat i compromès–la seua glòria- fins a donar la vida.
El teu amic
Francesc
No hay comentarios:
Publicar un comentario