ZAQUEU EL PUBLICÀ (Valencià)

Zaqueu era publicà en Jericó. Més precís encara, cap dels recaptadors de l’impost de l’Imperi romà. Per tant, una persona odiada pels jueus, perquè recaptava impostos per als que  ocupaven injustament la seua nació. I amés, sabien d’ell tots els seus enganys i totes les seues injustes denúncies als pobres què no podien pagar…

Per això ser publicà significava ser rebutjat i considerat pecador. Com escriu un amic, -tampoc hi hem  d’escandalitzar-nos tant, puix que tots som pecadors:                 

                                   Jo sóc com Zaqueu, Senyor,

                                   que si no sóc publicà,

                                   sí que en sóc un pecador.

I el mateix Papa Francesc lo diu d’ell mateix: -Sóc un pecador.

Zaqueu, tot i que la seua importància econòmica; era ric. No obstant, no va tindre més remei que pujar a una figuera per a veure passar a Jesús. No només perquè era baixet, sinó perquè era tímid per a trobar-se amb el Mestre.

I se li remou tot el seu ser quan Jesús el mira, i li diu: -Zaqueu, baixa, que vull dinar amb tu en ta casa. La iniciativa és, per tant, de Jesús. 

Si ens acostem al cor de Zaqueu, a allò que ell és en el seu nu interior, podem traure una increïble conclusió d’aquest relat. Tinguem en compte amb açò, que l’evangelista Lluc no escriu text sense puntada. Sobretot, parlant dels pobres, malalts, dones i pecadors. I la veritat és que este relat ens confirma que s’ha de posar l’accent més en la bondat, la misericòrdia divina que el Pare té, única i incomunicable per a tu, que en l’esforç  que tu faces per a millorar.

Que certament, ser tan amat pel teu Creador -un amor únic i íntim- n’és un regal, més que una conquesta.

El teu amic,

Francesc