CONSOLAR AL TRIST (Valencià)

Estem en l'any de la misericòrdia, o si vols, recordem allò que ens està suggerint fer el papa Francesc. Una d'aquestes obres de misericòrdia n'és consolar al trist.

Em va cridar molt l'atenció l'actuació amb què la voluntària d'un campament -dona de mitjana edat, amb fills- exhibia tots els recursos d'imaginació a l'abast, per a traure de la tristesa un xic acampat. Un xic, del qual no se sabia què li feia més plorar, si el no poder anar-se'n al parc aquàtic, on se n'havia anat ja tot el campament, o el dolor que tenia per una afecció corporal.

Em va admirar la paciència, la varietat d'arguments, la constància de raons, els gestos i tons d'afecte, sense afluixar, quasi una hora? Per conseguir consolar-lo. Ho va conseguir? De quina pasta s'ha d'estar fet per a tenir tanta paciència?

Quan la tristor s'apodera d'una persona, n'és una verdadera atenció curativa poder-la consolar. No hi ha cap recepta. La primera cosa que es deu tindre en compte és “saber apropar-se”. Açò és principal per a conèixer i comprendre la tristesa que la tenalla: pot ser el dolor causat per un colp, una caiguda; o potser per l'abandó d'una amiga o amic, o per qualsevol altra contradicció.

La prsona que consola “ha de saber esperar” fins que qui patix la tristor se senta acompanyada o acompanyat i ixca de la seua tristesa. Saber esperar és una cosa que s'aconsella, quan et ve una xica –elles i ells- i amb sospirs et conta -quan consegueixes donar-li confiança-: -La meua amiga m'ha deixat. -Bé, xica, la teua amiga hui no està fina. No sabem allò que li haurà passat per a no tindre't en compte. Però ja voràs, potser demà, ja s'haja oblidat de tot i torne una altra vegada amb tu. Per a ser amiga como abans. No. Molt més amiga que abans.

Ha de saber esperar qui consola -com s'ha dit- fins que la persona trista se senta “acompanyada” i ixca de la seua tristesa. Però també s'ha d'ensenyar al qui està trist a que aprenga a saber esperar.

El teu amic,

Francesc