Estimada amiga, amic, què tal? Espere que feliç. Amb la intenció que ho
estigues, t’escric la present reflexió quinzenal. En ella tractarem de
comprendre l’art de Don Bosco en acostar-se
amb tant de carinyo y alhora intel·ligència
als joves.
Es pot designar como a “bondat” la manera que tenia Don Bosco de tractar als
xics de l’Oratori de Sant Francesc de Sales de Torí. Per arribar a la
seua comprensió, afortunadament tenim una descripció meravellosa, escrita
per Don Caviglia:
“Parle de la classe de bondat què és acollidora, humil, cordial, carinyosa alhora que paternal, maternal, fraternal. No parle del tipus de bondat condescendent, sinó d’aquella que atrau a les persones, de la classe (de bondat) que deixa lloc per a l’altre”.
En esta estupenda descripció floregen els aspecte positius de la bondat que desenvolupava el Pare i Mestre de la joventut: la seua bondat era “acollidora” ja des del primer moment en que contactava amb el jove. Es presentava amb la senzillesa, amb la “humilitat” de qui reconeix sincerament la importància del xic que te al davant. És “cordial” i intenta aplegar-li al cor al xaval, escoltant els seus batecs. Deixa espai per al “carinyo”, eixa classe d’amor espontani, de vegades un tant impulsiu i que precisa exterioritzar-se.
Però bondat què sempre s’adapta a les circumstàncies que necessita el xaval: oferint-li la fermesa del “pare”; comprenent i si n’és el cas consolant-lo, atenent al més “menut” (al més necessitat) com a una “mare”; o permetent-li de igual a igual, com a un “germà” las expansions, els sans gustos, el joc i el bon humor.
“En una paraula- conclou Don Alberto Caviglia- “Ell amava i nosaltres sentíem el poder del seu amor”.
Pensem que ens ve de perles, per a il·lustrar açò que ens comenta Caviglia sobre la bondat de Don Bosco, presentar ací el relat del primer encuentr amb el sant educador, d’altre gran col·laborador seu, Juan Bautista Francesia. Ell ens ho conta:
“Jo vaig anar per primera vegada al pati de l’Oratori, invitat per altre xic veí meu i allí em vaig posar a jugar, sense més. Quant em vaig divertir! Però quan millor gaudia del joc, va sonar la campaneta. Vaig córrer com a per encant a tots els que estaven al meu voltant. Creient que jo també devia fugir, vaig córrer per on em va parèixer i vaig caure, per a la meua ventura, junt a Don Bosco, què avançava per a contenir aquella riuada de xicons què semblava fugir no sabria a on. I immediatament em va dir:
-Com et diuen?
-Batiste.
-De moment, vine amb mi.
I em va portar a la funció què es feia a la vesprada. Després de la funció vaig veure a molts (xics) majors què després foren amics meus, que estaven alegrement al voltant de Don Bosco. Una força misteriosa m’arrossegava cap a ell. Un poc després, aquella petita reunió es va moure portant a Don Bosco al mig i ixquè de l’Oratori cap al carrer… La lluna era bella i ja enviava els seus pàl·lids raigs, i jo pensava en la poesia d’allò viscut… en aquella pau què acabava amb el capvespre i tal vegada per a sempre.
Vaig saludar a Don Bosco dient-li confusament: “Ciao* Don Bosco” amb ‘l’admiració dels circumstants. “Què dius? Has de tractar-lo amb respecte”. Però Don Bosco no es va molestar; em va acaronar, excusant la meua descortesia. Després d’aquest acte meu de valor, em vaig allunyar botant una sequieta…”
Amiga, amic et desitge que gaudisques un poc d’eixa felicitat del xaval Batiste Francesia, què després de conèixer Don Bosco, li feia botar aquella sequieta, festejant així el seu encontre amb ell.
El vostre amic,
Francesc
(*) “Ciao” és una salutació familiar i confidencial entre aquells que es tracten de tu.
“Parle de la classe de bondat què és acollidora, humil, cordial, carinyosa alhora que paternal, maternal, fraternal. No parle del tipus de bondat condescendent, sinó d’aquella que atrau a les persones, de la classe (de bondat) que deixa lloc per a l’altre”.
En esta estupenda descripció floregen els aspecte positius de la bondat que desenvolupava el Pare i Mestre de la joventut: la seua bondat era “acollidora” ja des del primer moment en que contactava amb el jove. Es presentava amb la senzillesa, amb la “humilitat” de qui reconeix sincerament la importància del xic que te al davant. És “cordial” i intenta aplegar-li al cor al xaval, escoltant els seus batecs. Deixa espai per al “carinyo”, eixa classe d’amor espontani, de vegades un tant impulsiu i que precisa exterioritzar-se.
Però bondat què sempre s’adapta a les circumstàncies que necessita el xaval: oferint-li la fermesa del “pare”; comprenent i si n’és el cas consolant-lo, atenent al més “menut” (al més necessitat) com a una “mare”; o permetent-li de igual a igual, com a un “germà” las expansions, els sans gustos, el joc i el bon humor.
“En una paraula- conclou Don Alberto Caviglia- “Ell amava i nosaltres sentíem el poder del seu amor”.
Pensem que ens ve de perles, per a il·lustrar açò que ens comenta Caviglia sobre la bondat de Don Bosco, presentar ací el relat del primer encuentr amb el sant educador, d’altre gran col·laborador seu, Juan Bautista Francesia. Ell ens ho conta:
“Jo vaig anar per primera vegada al pati de l’Oratori, invitat per altre xic veí meu i allí em vaig posar a jugar, sense més. Quant em vaig divertir! Però quan millor gaudia del joc, va sonar la campaneta. Vaig córrer com a per encant a tots els que estaven al meu voltant. Creient que jo també devia fugir, vaig córrer per on em va parèixer i vaig caure, per a la meua ventura, junt a Don Bosco, què avançava per a contenir aquella riuada de xicons què semblava fugir no sabria a on. I immediatament em va dir:
-Com et diuen?
-Batiste.
-De moment, vine amb mi.
I em va portar a la funció què es feia a la vesprada. Després de la funció vaig veure a molts (xics) majors què després foren amics meus, que estaven alegrement al voltant de Don Bosco. Una força misteriosa m’arrossegava cap a ell. Un poc després, aquella petita reunió es va moure portant a Don Bosco al mig i ixquè de l’Oratori cap al carrer… La lluna era bella i ja enviava els seus pàl·lids raigs, i jo pensava en la poesia d’allò viscut… en aquella pau què acabava amb el capvespre i tal vegada per a sempre.
Vaig saludar a Don Bosco dient-li confusament: “Ciao* Don Bosco” amb ‘l’admiració dels circumstants. “Què dius? Has de tractar-lo amb respecte”. Però Don Bosco no es va molestar; em va acaronar, excusant la meua descortesia. Després d’aquest acte meu de valor, em vaig allunyar botant una sequieta…”
Amiga, amic et desitge que gaudisques un poc d’eixa felicitat del xaval Batiste Francesia, què després de conèixer Don Bosco, li feia botar aquella sequieta, festejant així el seu encontre amb ell.
El vostre amic,
Francesc
(*) “Ciao” és una salutació familiar i confidencial entre aquells que es tracten de tu.
Bon Any Nou 2016!
No hay comentarios:
Publicar un comentario