LA VOCACIÓ, UNA CRIDADA (1) (Valencià)

L'OFICI  DE  PALMERER

“Vocare” significa cridar algú per a dir-li alguna cosa o fer-li alguna encomana.

Qui crida? -El Creador. Ell ens crida a ser. A nàixer, a la vida. A ser, com? –A ser en primer lloc persona. Allò que els pares solen dir als fills: -Que sigues una gran nadadora està molt bé. Ara, l’important és que sigues persona.

Però afinem més encara. I aleshores trobarem que el ser persona implica valorar la grandesa, però alhora el desvaliment del nostre ser i també tenir en compte la grandesa i el desvaliment dels altres i en conseqüència tractar-los com a germans. Ací escau la pregunta de Déu a Caín en referir-se a Abel (que val per tots els éssers humans): - On és el teu germà?

A aquesta vocació, a aquesta cridada a guardar, a protegir els nostres semblants, responem si ens esforcem a descobrir els nostres dons i qualitats, i els fem créixer -tant els físics, com els del cor o els de la ment- i els posem a favor dels “germans”.

Per a què ens dóna Déu aquestes qualitats? –Per a complaure’l, quan veu que en gaudim nosaltres, però que també les fem servir per a que altres es formen i cresquen amb la nostra entrega i el nostre amor (la vocació de pares i d'educadors), es curen (la vocació de metges i d'infermeres…), gaudisquen d’un habitatge (la vocació d'obrers de vila i d'arquitectes…), s’alimenten (la vocació de llauradors i de botiguers) i tinguen els mitjans que precisen per a una vida digna.

Al final de la vida, com escriuen els clàsics castellans, no importa tant haver sigut rei o enterrador, allò que importa és com ho hem dut a terme; com ha sigut la nostra resposta a la cridada que ens ha fet Déu, a la nostra vocació.

Bones vacances!, si em llegiu des de l’hemisferi Nord. Aprofiteu-les per a reflexionar en eixos moments tranquils que podeu dedicar-vos a vosaltres. I si heu començat ja l’hivern, ànim!, també serà molt profitós cercar uns moments de serena reflexió.

 

El vostre amic,

Francesc.