Al voltant de la festa de Don Bosco, sembla molt convenient resaltar un dels aspects què hui pareix necessitar gran part de la societat, especialment, de molts joves: l'alegria. Don Bosco té bastants aspectes què el caracteritzen, però un dels que més atrauen és precisamente el fet que era una persona molt alegre.
De menut entretenia els xics del veïnat, i fins i tot el personal adult de la rodalia, de l'alqueria d'I Becchi, amb històries interessants, les quals llegia, o fins tot les memoritzava i es les contava de memòria. Altres vegades feia cabrioles sobre la corda fluixa. I en ocasions fins gosava fer màgia. Amb aquestes actuacions pretenia suscitar la il·lusió, la sorpresa i que passaren una estona alegre el seus espectadors.
No li faria gràcia de cap manera al seu germà Antoni, quan al dir-li: -Deixa l'estudi; a treballar al camp! Mira què fort i robust estic jo, i mai hi he estudiat... Joan li contestà: -El nostre ase n'és també molt fort i robust tampoc ha estudiat mai. S'en podem imaginar com Joanet hagué de córrer bona cosa per a poder-se lliurar de la fúria del germà què l'intentava donar una bona lliçó. I és que Joan, quando menys te ho esperaves, treia el seu caràcter de bon humor.
De jove, tenim també altres agradables anècdotes: Desafia un saltimbanqui, i el guanya a salts i curses amb la seua preparació física i la seua picardia. Doncs, en una prova, el saltimbanqui el reta a que pose tan alt com ell els peus en la cim d'un arbre. Hi era ja impossible posar-loss més alt, sota perill de caure a terra. Però Joan, pícarament, subjecta les mans a l'última branca més alta, fa el pi, i els seus peus apareixen per damunt l'arbre. Amb aquestes i altres cabrioles acomplia el seu objectiu d'alegrar tota la xiconada estudiantil de Chieri.
No és estrany, pe,tant que precisament en aquesta ciutat, ideara i formara un grup què va titular encertadament: Societat de l'Alegria. Podem endevinar a què es dedicaven tots els amics d'aquesta societat. Però, no ens equivoquem del tot. Hi havia jocs, diversió i alegria, tot i que també, normes. Una d'elles consistia en que no es jugava a no ser que se n'havien realitzat anteriorment els deures escolars. L'altra, més valenta, era que tot soci d'aquest grup devia evitar qualsevol acció la qual desdiguera d'un bon cristià. Vegem ací una clara relació que el jove Joan Bosco havia intuit entre ser cristià entregat i ser alegre.
Quan es va ordenar sacerdot, continuà essent uan persona eminentement alegre. Encara que l'alegria de Don Bosco ja sacerdot és una alegria profundament arrelada en el seu ser cristià, pastor de Jesús. Per això, quan es va titular fa anys un llibre sobre el sant educador, "Don Bosco que ríe", sense dubte, aquest enfocament de la seua alegria al llibre, deuria considerar-se realment molt més profundament d'allò que es poguera haver entès a primera vista.
El vostre amic,
Francesc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario