Sempre hem admirat l’amor de les mares. I en especial,
clar, la tendresa de la nostra mare, quan hem tingut l’enorme sort de tindre-la. La
mare és una cosa divina. Un ser humà meravellós què l’isqué d’allò més preciós a Déu.
Ja que la funció de la mare, si vol ella ser com deu
ser, és acceptar que els fills són engendrats en el dolor i en l’amor al llarg
de tota la vida. Durant tota la vida, doncs, ha de ser capaç una mare d’atresorar
en el seu cor una educació què comprenga la paciència i la fermesa cap a la perla
més volguda del seu cor.
Hi han situacions en la vida del fill en les quals la
mare no aconseguix entendre allò que li ocorre al seu tresor. En són situacions
doloroses. Però ella continua estimant i protegint com pot el seu fill. I la
vida seguix proporcionant-li aproximacions i llunyanies del seu tresor. Ha d'entendre, aleshores, que el seu fill el va engendrant ella, però l'ha d'anar oferint.
La mare es convertix així en una oferent dels seus fills; els quals ha d’entregar.
Una tremenda grandesa.
És, per tant, comprensible que el dolor que sent per les
llunyanies dels fills la faça arribar a dir amb tota l’amargor: -Quan la mare muiga,
ja no tindràs que comunicar-te amb ella. Però ara, no t’oblides d’ella.
La mare posseix axí una tremenda grandesa. Difícil, amb
frequència, d’entendre pels fills. Alguna cosa podem comprendre si ens fixem en
Maria, la mare de Jesús. Ella és un model de mare; patix i medita en el seu cor les coses que no entén del seu Fill. Perd i recupera a Jesús. Gaudix amb allò
que mostre el tresor del seu cor, del seu fill. Però sempre confia en Déu Pare,
el pla del qual n’és l’amor; i així sí que paga la pena d’esperar tot d’Ell.
El vostre amic,
Francesc
(1) Inspirat en el "Tema de Febrero de
2019" per a l’associació salesiana ADMAS
No hay comentarios:
Publicar un comentario