QUINA BELLESA, DÉU MEU! (Valencià)

Com et trobes amiga, amic? Com va l’estiu, o l’hivern si lliges la reflexió en l’hemisferi Sud? Doncs, crec que el missatge d’aquesta quinzena en esta ocasió et val de tota manera, perquè escalfa i a la vegada refresca: la bellesa. Sense cap dubte, quelcom essencial per a la nostra existència, que ens atrau i ens encisa, commovent tot el nostre ser.

Quan era un xicot, i vaig continuar amb el misteri d’aquesta expressió per molts d’anys, recordava la frase d’un parent meu pintor. Si havia fet un viatge aquest parent i havia captat en la seua gira una posta de sol, un paisatge... encisador  -crec que no precisava prendre apunts dels colors, només d’alguns trets de la disposició de l’escenari natural vist- deia al comentar-lo: “Això té eixa cosa”. 

Ho repetia tantes vegades que hem vaig quedar amb la tan expressiva frase per al pintor, però que tan poc em deia a mi: “eixa cosa”. Fins que pegant-li voltes, un dia vaig caure en el compte d’allò que significaven les dites paraules: volien dir la bellesa, la sorpresa d’allò bell que encisava l’artista  i que l’omplia d’un plaer íntim. I que, amés li obria una necessitat, un impuls de goig creatiu per a plasmar-lo en color i forma sobre el llenç. 

-No plore. És que tinc unnosequè a l'ull..

.

Però  d’allò que ens fascina i atrau del món natural, destaca per damunt de tot, la bellesa de l’home o de la dona, de l’ésser humà. No hi ha cap dubte que un dia, en un moment commovedor, ens sorprèn una cara, un cos, una forma de ser que ens atrau de tal modo que no podem deixar de pensar en ella, o en ell per molts dies (mesos o anys).

No podem fer anàlisi, separacions d’aquesta percepció, no obstant hem de reconèixer amb sinceritat que si la nostra mirada hi és pura, si no convertim en ídol la persona admirada, trobem en ella dos aspectes de la nostra essència: el bé i la bellesa, cosa que ja els grecs havien descobert. Veiem unida a una bellesa desbordant també una bondat, que pot conjugar-se en comprensiva, o en alegre, o en que sap compartir, o en que hi és solidària,,, Veiem una gran bellesa, però també una persona que respectar i amar.

 -No plore. És que la brisa em fereix els ulls...

La nostra mirada envers la bellesa és pura, i no veiem a la persona admirada com un ídol, quan posem a funcionar la veritat i no ens ofusquem. Aleshores podrem dir al contemplar la nostra dona o home rebosants de bellesa: Dins de tu circula un corrent de bellesa, però tu no eres la Bellesa” (Zygmunt Kransinski).

Perquè la Bellesa és Déu. I en alguna ocasió, aprofitant precisament la nostra delitosa experiència, ens pot dir, sense paraules, amb un somriure comprensiu: Què bonica i bona és aquesta dona que estàs admirant, o eixe home que et fa somniar! Però sols hi és  un reflex de l’encís, de la felicitat que jo vull i et puc donar tot estant junt a mi.

El teu amic,

Francesc